Iris germànicaTenim una primavera boja. De fet, si no fos boja no seria primavera, però com que ara tot és marqueting, ens han fet creure que la primavera és ja... sol i platja. A un, i no és per portar la contrària, li agrada el temps a l'antiga: Fred, calor, pluja, sol, vent i les figues a l'agost.
Des que visc en aquestes terres, i sense ser pagès, la meva vida està molt més influenciada per les estacions i celebro i gaudeixo les primaveres com la d'enguany, fins i tot em desagra oir que fa mal temps quan cau una pluja que és una benedicció per aquesta terra.
La primavera d'enguany, per força anys, és impredictible i variada, com ha de ser perquè sinó seria aburrida i aquesta estació de l'any li podem posar l'adjectiu que es vulgui menys aquest.
La primavera és imprevisible com... l'adolescència.
Els que escrivim diaris som autors del jo exhibicionistes; fem confidències perquè cerquem algú que sigui digne d'elles. N’hi han que són més púdics i s'ho guarden en un calaix, però en els fons es moren de ganes de que algú obri el calaix i els llegeixi.
La majoria d’artistes contemporanis tenen un modus operandi que recorda als dirigents nazis, fatxes i comunistes. Els agrada actuar sempre amb un gran desplegament de mitjans i espectacularitat, cuiden molt la mise en scène, que és quasi bé teatral quan no operística i, sobre tot, els agrada donar a entendre que si estan allí on estiguin i fent el que fan és perquè responen a uns designis, a unes demandes superiors a les quals no poden ...desplaure. Ah! i els mitjans de comunicació, que com la policia no són rucs i investiguen, els persegueixen i els hi malmeten la intimitat contant-ho a les pàgines de cultura de qualsevol dominical.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada