Lluents, nota de color, oli
Qui durant aquests dies vagi pel delta gaudirà la primavera d’una manera diferent. Al delta, la primavera no esclata en verds sinó en terres: des dels colors més subtils com el groc de nàpols i les terres roses transparents fins l’ombra cremada o l’asfalt. Els terres naturals, els sienes i ocres, en totes les seves gammes, fins quasi bé arribar als rojos anglesos que en algunes zones són sinòpia. Els sépies, cendres i negres de femer.
Els camps, recent llaurats, adquireixen unes textures i un cromatisme únics i efímers. Si a més a més tenim la sort de trobar-nos que estan llaurant un dels lluents, llavors l’espectacle és ja impagable. El tractor, com un pinzell, va obrint solcs de color que canvien segons passi la dalla o li doni la llum, tot coronat per un estel de pàtxeres sempre a l’aguait de qualsevol cosa que dur-se al bec. Vist a contrallum, al crepuscle, sembla que la terra s’evapori en or en una tènue transparència daurada que els ocells amb els seu batec magnifiquen.
Si el dia es recull acompanyat de nuvolades, senyalant vent, darrera del Montsià i Mont-Caro llavors tota la gama de violetes dominarà la solpostada.
D’aquí a no res, l’aigua que ja baixa pels canals negaran els camps recentment llaurats, i en pocs dies tota la verdor dels verds se n‘ensenyorirà dels camps.
De petit, sentia dir als vells del poble que no hi ha res més verd que l’aigua; veient aquests camps recordo al pare llaurant, fent força per mantenir la pollegana ferma i jo al seu costat enfonsant-me en la tovó dels solcs preguntant-li: i per què llaures? I sempre em responia el mateix: a la punta de la dalla hi ha una font.
Els camps, recent llaurats, adquireixen unes textures i un cromatisme únics i efímers. Si a més a més tenim la sort de trobar-nos que estan llaurant un dels lluents, llavors l’espectacle és ja impagable. El tractor, com un pinzell, va obrint solcs de color que canvien segons passi la dalla o li doni la llum, tot coronat per un estel de pàtxeres sempre a l’aguait de qualsevol cosa que dur-se al bec. Vist a contrallum, al crepuscle, sembla que la terra s’evapori en or en una tènue transparència daurada que els ocells amb els seu batec magnifiquen.
Si el dia es recull acompanyat de nuvolades, senyalant vent, darrera del Montsià i Mont-Caro llavors tota la gama de violetes dominarà la solpostada.
D’aquí a no res, l’aigua que ja baixa pels canals negaran els camps recentment llaurats, i en pocs dies tota la verdor dels verds se n‘ensenyorirà dels camps.
De petit, sentia dir als vells del poble que no hi ha res més verd que l’aigua; veient aquests camps recordo al pare llaurant, fent força per mantenir la pollegana ferma i jo al seu costat enfonsant-me en la tovó dels solcs preguntant-li: i per què llaures? I sempre em responia el mateix: a la punta de la dalla hi ha una font.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada