L’orgull natural no té res a veure amb el rang social.

En art hem de ser, sabent-ho equilibrar, sense que desafinin, cultes i populars. Alhora.
Malament anem quan el gust de las masses, del carrer, s’allunya de la qualitat de les élites i molt pitjor quan aquestes es popularitzen.

Hi ha una majoria silenciosa que és còmplice de tot, del bo i del dolent; i ho és perquè no té veu, l’ha perdut.

Per un homenatge a Murillo, aquarel·la.

Ahir diumenge un suplement d'un diari publicava una entrevista amb qui va ser durant 31 anys director del Metropolitan de Nova York, Philippe de Montebello. La foto que publiquen, tot i que ja no té res a veure amb el senyor que vaig conèixer, se'l veu amb l'aura que tenia fa més de 20 anys.

Durant una llarga temporada vaig dedicar-me a fer interpretacions de diferents obres d'autors espanyols als museus de Nova York. Entre les coses curioses que van passar-me, una d'elles va ser rebre la visita del director del museu mentre estava pintant la verge de Murillo. La seva amabilitat, cordialitat i senzillesa em van deixar corprès i em va recordar les maneres del director de la Hispanic Society, Mr. Breadsley.

L'entrevista que porta com titular: En el món de l'art hi ha unes enveges tremendes, ens mostra un home molt proper, que tot hi estar tota la seva vida dins de l'irreal món de l'art, en uns nivells inimaginables per qualsevol, no ha deixat de tenir els peus a terra. Home d'una sensibilitat exquisida, va demostrar tenir molt clar el que per ell era dirigir una de les pinacoteques més rellevants del món.

Quan Rússia i els Estats Units van començar a fer apropaments polítics, una de les primeres coses va ser montar una gran exposició de les obres de l'Hermitage i del Pushkin a la National Gallery de Washington, que després va viatjar al MET. Vaig tenir la sort de veure totes dues exposicions i recordo l'escandalera que es va organitzar perque el Sr. Montebello es va negar a penjar segons quins quadres perquè no tenien la categoria que ell requeria. Tot un caràcter i un exemple.

El llibre que es va editar per l'ocasió: Impressionism and Post-Impressionism, em porta, i em refresca, records.

Homenatge a Murillo, oli.

L'entrevista, ens descobreix la seva admiració per La Niña de los Peines i que el flamenc comercial li displau. Finalment, l'entrevistador li pregunta que per què gosa a dir que recolza el concepte "d'elitisme". La seva resposta és clara i contundent: Elitisme és simplement tenir la noció d'excel·lència arrelada.