La vanitat és un cruel tirà al que tots obeïm.

Maquiavel, ens va dir que les noves sectes triomfants s’esforcen ans de tot per extingir la memòria de l’antic, i en el món de l'art és quelcom que s'acompleix amb quasi tanta celeritat com en la política.

Montaigne, uns anys després ens deia: El fanatisme és la primera causa de destrucció un cop s’ha aconseguit el poder.

L'Ebre per la tarda, Aldover

Als pollancres que hi ha abaix a la vora del riu, hi he vist com una parella de garses i feien el niu. Aquests ocells em porten records estètics de l'època de l'Op-Art: blanc i negre, positiu negatiu, disposició simètrica, composició geomètrica. He estat una estona observant com recercaven per entre les deixalles que les diferents riuades solen deixar enganxades a les branques de les matisses, dels tamarius i als troncs dels aubes i pollancres. Anaven per allí amb els seus salts mecànics, de còrvids, cercant la rameta idònia per acabar d’enllestir el seu niu. Trio aquesta, deixo l’altra i au!, un salt amb més impuls i cap al brancatge per continuar fent la seva tasca. Un boligot de branques, als meus ulls sense ordre ni concert, on hi pondran els ous i hi faran la niuada. Ara entenc, perquè al meu poble quan una dona va mal pentinada diuen: porta el cap com un niu de garses.

Per tot arreu la brisa feia volar toment i semblava una nevada irreal; feia que tot el paisatge s'infantilitzés.