Alguns cantants i darrerament actors, abusen del registre "urlato".

Shakespeare

Nit de teatre a l'Auditori. El Rei Lear que es va presentar al Grec ens arriba a Tortosa. Una mica previngut, abans d’anar a veure l’obra, vaig llegir-me-la. Els directors actuals, apart de canviar el context i sobre tot l’ambientació, ara tot s’ha de contemporitzar, s’atreveixen esporgar, canviar, reescriure l’obra i gosen afirmar que l’autor, si fos viu, ho faria així, ho aprovaria. D’aquesta manera es guarden les espatlles de la possible crítica que puguin suscitar. I ens amenacen: si em critiqueu a mi, critiqueu al clàssic.

Finalment, els espectadors no sabem si el clàssic és actual gràcies a la revisió del modern de torn, o és actual perquè és clàssic. Afortunadament, els clàssics sobreviuen malgrat certs directors.

El text, molt actualitzat, estava escrit de manera molt entenedora, encara que li sobraven unes quantes concessions pedagògiques (la gent que anem a veure Shakespeare ja sabem que no anem a veure res que busqui clientelisme) i masses fills de putes i altres insults.

El que durant la primera part semblava que ens oferia un Shakespeare muntat sense estridències, és a dir, sense vel·leïtats artístiques es va desinflar com un globus i va acabar amb, fins i tot, el protagonista oblidant-se del text, quedant-se sense veu i perdent el ritme. El que en un principi era una coreografia que els actors seguien amb bon ritme escènic (el moviments en diagonal ho tenen), es va convertir en un ball de passes insegures que els actors (el duc d’Albània xafava ous) seguien sense cap mena d’empatx. Era exagerat.

El vestuari, seguin la moda imperant per interpretar als clàssics, era el més encertat. Roba actual amb textures antigues i algunes peces antigues amb tocs actuals. Els colors, dins de la mateixa gamma, resultaven harmònics tot i que alguns carmins i vermells sortien de to.

D’una escenografia sòbria, per mi hi sobrava la projecció fílmica, varem passar a una escenografia de final de curs, quan el desenllaç de l’obra reclamava més sobrietat encara. La purpurina que queia sobre els actors per simular la pluja era patètica. El paraigües, de pena. Les ombres projectades eren d’un infantilisme impropi.

La música, que actuava com una banda sonora, enfosquia la veu dels actors. A cops sentíem la veu de rei a través del altaveus com si fos una gravació, que es barrejava, sincopant-se amb la seva natural i de la resta d’actors. Mahler no crec que sigui la música adequada per aquest muntatge. Hi havia estones que amb el soroll de la gravació de la tempesta, les nuvolades projectades al ciclorama i el moviments simfònics semblava que representessin El que el vent s’endugué.

El paper de les dones es diluïa, se les notava incòmodes. Recordo a Mercé Pons, magnífica, dirigida per Flotats a París, 1940. La entrada de Lear amb Cordelia morta als seus braços, no em va emocionar, els actors ja havien esgotat tots el recursos abans d’hora. La majoria s’havia passat tota l’obra amb un registre massa alt, llàstima, perquè alguns actors (el duc de Kent) tenien un una veu magnífica. El bufó, amb una dicció clara, no se li va perdre cap paraula.
No sé on vaig llegir que l’art dramàtic actualment no és altra cosa que una escalada d’agressions cridaneres. Els actors haurien d’aprendre a les escoles que el seu ofici es aparentar, per tant quan actuen han d’aparentar que criden... sense cridar. Cada cop més, el teatre que es fa a casa nostra s’assembla a les pel·lícules de les sèries B televisives on tots criden per donar dramatisme a l’acció. La gent que ens agrada el teatre, si volem sentir crits, ja tenim les tertúlies televisives.
Bé, una vegada més, un surt de l'Auditori amb la impressió de que els actors venen massa relaxats a fer teatre a la perifèria i això comporta que les coses no surtin com seria desitjable. Un dia potser, es trobaran que el públic, cansat de ser respectuós, en lloc d'un aplaudiment de cortesia els deixi sols, actuant per a la claca.