LlorerEl passat mes de febrer va morir a París Ricardo Paseyro. Me n'he assabentat fa uns quans dies, quan buscant unes fotos seves per Internet, he llegit els obituaris. Hom, a vegades, li passen coses curioses: aquest mes de febrer vaig poder llegir el seu, reeditat per Siruela, Poesía, poetas y antipoetas.
Va ser fent Belles Arts que de la mà de Santos Torroella, vaig saber de Paseyro i del seu assaig sobre Neruda. Santos Torroella va donar-me’l a llegir per tranquil·litzar-me ja que en aquelles èpoques era potser l’única persona que no combregava amb la poesia cridanera d'un dels tres famosos Pablos (en català encara es magnificava més el seu nom per efecte de la polisèmia).
En aquesta edició de Siruela hi he pogut llegir l’opinió que tenia d’un altre grande de la poesía hispana: Octavio Paz. Del seu Obra Poética I, editat pel Circulo de Lectores, no he pogut mai treure’n aigua clara. El segon tomo, ja ni el vaig comprar.
Jo sóc un perfeccionista que sap que la perfecció no existeix, ens diu Paseyro (només els perfeccionistes tenen això clar), busco en conseqüència un impossible (I què és la poesia sinó la consecució d’un impossible?). Paseyro, un home lúcid i crític en el seu assaig ens posa alerta sobre la impostura: Hi ha que tenir un sext sentit cuidadosament conreat per poder determinar si un està llegint un poema que és un poema o un poema que no ho és, per determinar que els versos són bons però que el poema és dolent, i reflexiona així quan li pregunten que per què escriu sobre els demès: Escriure sobre els altres t’ajuda a prendre consciència de que tu mateix pots ser objecte d’atacs si dius necieses. Quan s’exerceix l’ofici de crític, s’està sempre sobre la corda fluixa.
En la alta mar del aire i Mortal amor de la batalla són els seus llibres de poemes més coneguts i té un recull de Poesías completas, editat l’any 2000 per Biblioteca Nueva.
Va ser fent Belles Arts que de la mà de Santos Torroella, vaig saber de Paseyro i del seu assaig sobre Neruda. Santos Torroella va donar-me’l a llegir per tranquil·litzar-me ja que en aquelles èpoques era potser l’única persona que no combregava amb la poesia cridanera d'un dels tres famosos Pablos (en català encara es magnificava més el seu nom per efecte de la polisèmia).
En aquesta edició de Siruela hi he pogut llegir l’opinió que tenia d’un altre grande de la poesía hispana: Octavio Paz. Del seu Obra Poética I, editat pel Circulo de Lectores, no he pogut mai treure’n aigua clara. El segon tomo, ja ni el vaig comprar.
Jo sóc un perfeccionista que sap que la perfecció no existeix, ens diu Paseyro (només els perfeccionistes tenen això clar), busco en conseqüència un impossible (I què és la poesia sinó la consecució d’un impossible?). Paseyro, un home lúcid i crític en el seu assaig ens posa alerta sobre la impostura: Hi ha que tenir un sext sentit cuidadosament conreat per poder determinar si un està llegint un poema que és un poema o un poema que no ho és, per determinar que els versos són bons però que el poema és dolent, i reflexiona així quan li pregunten que per què escriu sobre els demès: Escriure sobre els altres t’ajuda a prendre consciència de que tu mateix pots ser objecte d’atacs si dius necieses. Quan s’exerceix l’ofici de crític, s’està sempre sobre la corda fluixa.
En la alta mar del aire i Mortal amor de la batalla són els seus llibres de poemes més coneguts i té un recull de Poesías completas, editat l’any 2000 per Biblioteca Nueva.
M'agrada molt aquest blog. Felicitats
ResponElimina