Mai passa res, i quan passa no importa. Máxima estoica

Té tan alta opinió de si mateix que és impossible estar d’acord amb ell. Tot hi esforçant-se. Julio Caro Baroja quan li van preguntar per algú.

Sembla que tornem als vells costums: Aquests darrers dies he rebut correu, del de paper. Són invitacions ja sigui d’exposicions, xerrades o presentacions. Dues d’elles m’han portat a seure’m davant de la pantalla.

L’Escola d’Art i Disseny presenta unes xerrades sota el torbador títol de: Ser i estar de l’artista (com juguem amb les paraules). Si la meva comprensió lectora no em falla, entenc que seran els artistes qui faran personalment les xerrades. L’altra, al Centre del Comerç, és una lectura de poemes, amb música i actuació a càrrec d’un poeta local, per presentar una traducció que ha fet, de l’anglès, d’una poetessa turca.

Tots dos actes estan finançats o patrocinats per les més altes instàncies culturals i polítiques.
Com canvien els temps! Abans els artistes i els poetes estaven fora del món oficial, anaven per lliure i quasi bé sempre el seu art estava en contra dels estaments oficials i establerts. Ara sembla ser que el que es porta és estar el més agafat possible a la mamella, viure de subvencions i sobretot estar al costat de qui mana. De l’artista funcionari de fa uns quans anys, hem passat a l’artista caudatari.

Després que no s’estranyin si algú, algun dia, com va fer molt bé Maruja Torres a Camilo José Cela, quan aquest en una de les seves sortides de to va insultar als qui feien un homenatge a García Lorca, li diu: Més val prendre pel cul que llepar el cul als qui manen.

Per cert, del poeta tortosí recordo una anècdota que li va ocórrer a una amiga de Xerta. A Xerta fa uns anys, a l’estiu, es muntava un baret, un “xiringuito” a la vora del canal, al lloc conegut com les moreres. Allí hi passàvem les nits a la fresca. A partir de certa hora s’hi atansaven tots els noctàmbuls de la zona, per poder dir bon dia al sol. Una d’aquestes nits hi va fer cap el poeta. A partir de certa hora de la matinada, a l’estiu, a la vora del canal i amb l’ajut de la lluna (i afegiria d’un pietós alcoholisme), es fan estranys companys de xerrameca. Total que l’amiga va acabar entaulada amb el poeta. Ella va preguntar-li que si era X, poeta que es dedicava a fer recitals certament peculiars. No, va contestar-li, mostrant-se ofès, aquest és el meu germà, jo sóc l’erudit. En aquell moment el cel es va il·luminar com s'hi il·lumina un Pantocràtor i les aigües del riu semblaven que entonessin un Magnificat.

Retrat de Selu, oli.

Uns quants dels amics que venien a les moreres per fer petar la xerrada escoltant el fluir de l’aigua ja són morts. Quasi bé tots massa joves; mai és un prou vell per morir. Els recordo a tots, pocs dies hi ha de la meva vida que no els hi dediqui un record. Recordant-los sempre se m’escapa un somriure perquè els records que tinc d’ells són bons i alegres. Avui. penjo aquí el retrat que vaig fer-li a Selu. Ni en els pitjors moments va perdre el bon humor.

Les fulles, d’un verd tendríssim, han substituït als aments que durant una colla de dies penjaven de les rames nues dels aubes com si fossin arracades. D’aquí a no res, quan tinguin tot el fullatge, seran els aubes els heralds de la brisa,que bellugant les seves fulles bicolors com si fossin sonalls, ens faran les migdiades més suportables.