Solpostada renaixentista

Estava llegint i de cop l'habitació s'ha omplert de colors càlids. Per la finestra les muntanyes darrera Bítem i el barri de Santa Rosa irradiaven el color d'un celatge encès. He deixat la lectura i des la terrassa del jardí amb el mòbil he fet unes quantes fotos i us en faig cinc cèntims. Aquest vespre tots els colors del Renaixement s'han donat cita en la solpostada. 

Bon Nadal

Enguany us vull felicitar les festes entre fogons. Heu-me aquí preparant el típic dinar de Nadal: escudella i carn d'olla i per suposat sopa de galets. Ja està quasi bé a punt per poder espatufar-nos-ho tots tres, però abans hem volgut fer aquesta fotografia per penjar-la al blog.

Bon Nadal a tothom!

Camille Pissarro

CaixaForum de Barcelona presenta l’exposició de Camille Pissarro que em vaig perdre quan va ser presentada durant tot l’estiu al Thyssen de Madrid. La mostra exhibeix gairebé una setantena d’olis d’un pintor que va ser molt respectat per tota la “troupe" impressionista. Un home senzill, molt admirat i ajudat per Monet, grans amics, segons es desprèn de les cartes i el diari que va escriure: Los años de Giverny. Correspondencia, publicats per l’editorial Turner.   

Pissarro, tot hi haver estat un dels fundadors del moviment impressionista continuava sent el pintor que ajuda a omplir el currículum de les exposicions dedicades a l’art francès que va revolucionar la pintura al segle XIX. Una mena de pintor teloner dels grans noms de la pintura impressionista. I de fet així solia valorar-lo. Quasi bé sempre trobava que els seus quadres eren el d’una persona aplicada que pinzellada rere pinzellada anava fent. Una mica fins aquí arribo. Amb quadres immadurs, resolts amb un modus operandi poc elaborat. Igual barrejava pinzell, que espàtula; temes resolts quasi bé puntillistes com d’altres on la taca ho domina tot; quadres sense unitat ni pictòrica ni estilística, sense primers termes i celatges empastifats. Tot això quan li veia algun dels seus paisatges i que empitjorava quan hi afegia alguna figura, que solia trobar anecdòtica en aquell context de verdura. El rebuig augmentava quan pintava retrats o alguna “nature morte". Aquesta era, tret d’algunes excepcions, la impressió que sempre vaig tenir de Pissarro. I si, a més a més, el comparava amb Sisley, tant subtil i mesurat, ja la cosa es complicava més.

Em feia falta poder contemplar una mostra conjunta de la seva obra per redimir-lo i gaudir amb joia d’un pintor que no només el movia el sentiment sinó que també l’empenyia el mer gust de pintar pel seu propi plaer. Pinto el que m’agrada, el que em motiva i de la manera que em surt, sense artificis ni trucs… pictòrics. 

Possiblement, també em mancava madurar, aprendre a veure l’obra d’un pintor que no ens enlluerna al primer cop d’ull i que la seua estètica difereix tant dels qui ens han estat imposats per les modes, els gustos o… la política museística. 

A l’entrada de les sales, hi ha un panell de benvinguda on s’hi llegeix com Paul Cézanne va definir-lo: humil i colossal, i no es tracta de cap exageració.
Aquest proppassat dissabte al CaixaForum de Barcelona vaig “descobrir” un pintor que no havia valorat com es mereix.

L'Expoli. El Greco

Un dels quadres que sempre m’ha agradat del Greco és l’Expoli. Aquesta obra que atresora la sagristia de la catedral de Toledo es pot ara admirar al Prado que l’exhibeix en una sala explicant els detalls de la seva restauració. L’obra tornarà a Toledo, lloc on normalment s’exposa, de cara a la commemoració del 400 aniversari de la mort del pintor i que se celebrarà amb una gran exposició.

Toledo, ciutat que mereix ser visitada uns quants cops a la vida, oferirà les exposicions El Greco. Arte y oficio i El griego de Toledo que permetrà admirar, un cop més, a aquests pintor inclassificable que per diferents avatars de la vida, després de rondar per tota Itàlia, va fer cap a la ciutat espanyola on hi va desenvolupar de manera torrencial, havent-se de barallar amb els gustos imperants, la seva manera personalíssima de ser i de pintar. 

El luxe de pintar per a mi

Tafanejant el catàleg de l’exposició Macchiaioli, realismo impresionista en Italia no puc per menys llegir la pàgina, quina manera de ser gasius, dedicada a Fortuny on la crítica no para d’insistir que els pintors italians i el reusenc van beure de les mateixes fonts i van trobar solucions molt semblants en les seves recerques pictòriques, remarcant que pintaven formats marcadament rectangulars, sobre fusta, i que pintaven plain air.

Em crida l’atenció l’encapçalament de l’escrit. Es tracta d’un paràgraf d’una carta que Marià Fortuny va escriure al baró Davilier el 9 d’octubre de 1874: (…) només per permetre'm el luxe de pintar per a mi: en això consisteix la verdadera pintura.

El pare fa 93 anys

Avui és l'aniversari del pare: 93 anys. Porto al blog aquesta foto acabada de fer on estem "espatofant-nos" un bocí de pastís de poma per berenar.
Com que diu que té de tot no volia cap regal, però li hem comprat unes plantofes perquè vagi ven còmode i amb els peus calents.

Macchiaioli a la Fundación MAPFRE

Una de les exposicions que vaig veure a Madrid va ser la que la Fundación MAPFRE allotjava a la seva seu de Recoletos dedicada als pintors italians, que radicats a Florència i sota l’empara del crític i mecenes Diego Martelli, van iniciar la recerca d’un nou art, radicalment oposat a la pintura acadèmica i practicant amb delectança, avançant-se als impressionistes, la pintura a l’aire lliure.

Aquest grup d’artistes anomenats macchiaioli, apel·latiu netament despectiu amb el que van ser titllats i coneguts, compartien el mateixos ideals pictòrics que polítics, participant activament en les guerres de la independència italiana i promovent campanyes per la seva unitat.

L’exposició que es presenta amb el títol Macchiaioli, realismo impresionista en Italia mostra l’obra d’aquest moviment artístic que es deixa veure amb certa complaença i molta benevolència. Poques de les peces exposades ens cridaria l’atenció pels seus valors pictòrics. Els quadres exposats en conjunt adquireixen el valor històric i com a tal s’han de veure, jutjar-los i respectar-los. 

Recordo, fa anys, haver vist obres d’alguns d’aquests artistes que em van agradar pel seu format petit, com si es tractés de notes de color, allargassat, quasi panoràmic, pintats sobre fusta i diria que sense imprimació que copsaven de manera gairebé plana una llum càlida, quasi bé daurada, projectant grans ombres que donaven a entendre l’hora del dia en que van estar pintats. Molts temes amb figures amb un tractament estàtic i el color aplicat de manera llum-ombra, sense matisos, algunes de les quals, de tant forçades, s’endevinaven fetes a posteriori, a l'estudi, a partir d’una fotografia.

Com sol passar en totes les col·lectives sempre hi ha algun tema, i sobre tot algun pintor, que ens agrada més que un altre. Sense cap mena de dubte els quadres menys macchia estan més aconseguits, els veig més pintura i no tan encotillats, perquè realment la majoria d’obres d’aquest corrent pictòric les noto presoneres de l’estil que tant perseguien.

La mostra s’acaba amb uns quants quadres de Marià Fortuny que la crítica el vol apropar aquest moviment degut a que va estar vivint a Itàlia. Al meu parer res més lluny. Fortuny taca d’una manera completament diferent, amb pinzellada solta i les seues obres vibren, respiren i a diferencia dels macchiaioli ell no vol capturar la llum sinó que… l’emana, alliberant-la. 

Marcel Proust. Cent anys

Per celebrar el centenari de la publicació del primer llibre del que acabaria sent la gran obra A la recerca del temps perdut, hem penjat aquest cartell a l’institut, al costat del Comenius, projecte del qual forma part l’alumnat del centre i del de Salvador Espriu, commemorant l’any Espriu.

La belleza encerrada

Una de les exposicions que encara es podia veure al Prado és La belleza encerrada i que, sincerament, m’hauria sabut molt de greu no veure-la. Sense cap mena de dubte la mostra és una recopilació de bellesa, de bellesa assossegada, sense enlluernar però directe.

L’exposició, a la part nova del museu, es presenta sota un muntatge atractiu, proper, íntim. Les obres, algunes ja admirades, altres conegudes i bastants autèntiques novetats, són un conjunt de sorpreses ja que et conviden a una contemplació diferent. Cada pared, cada racó és una descoberta, fins i tot tractant-se d’obres ja admirades, volia escriure familiars i penso que no empro malament aquesta paraula per definir la sensació que vaig tenir passejant-me per les sales: familiaritat, proximitat, intimisme.

Anomenar tots els artistes representats seria com escriure un índex, només cal dir que són 17 sales on s’hi mostren 281 obres. Pintures, escultures, dibuixos, aiguades, tot en petits formats que no fan altra cosa que convidar-nos a la contemplació minuciosa, quasi bé acurada, intentant trobar detalls, motius que se’ns escaparien a la vista en una visita rutinària.

La mostra que porta per subtítol De Fra Angelico a Fortuny, tota una declaració d’intencions i una aposta directa sense ambages, penja per fi, sense complexes obra d’autors que fa uns anys, en plena fal·lera de “modernor", hauria estat impensable veure’ls en qualsevol exposició i menys al Prado i que sense ells, seria impossible entendre la història de la pintura a Espanya.

Un, en acabar de veure l’exposició, va tenir la sensació d’haver visitat un museu dintre un museu.

El Prado, una vegada més

Aprofito el pont de Tots Sants per anar a Madrid. Unes quantes exposicions, com ja sol ser habitual, motiven el viatge. 

La primera és la que el Prado dedica al seu hoste més il·lustre: Velázquez. 

Velázquez y la familia de Felipe IV sembla ser el must de la temporada museística segons tots els suplements culturals i sense cap mena de dubtes és una exposició que s´ha de veure, no només per poder admirar la col·lecció de retrats portats de diferents museus  sinó perquè mostra una de les èpoques més fecundes del pintor. De tots el museus que han deixat obra sobresurt el Kunsthistorisches Museum, Gemäldegalerie de Viena que aporta tota la seva col·lecció de retrats de la infanta Margarita, el de Felipe Próspero amb el seu gosset, extraordinari, ataüllant-nos des de la butaca on jau; el de la infanta María Teresa amb un vestit que es un prodigi de lleugeresa pictòrica, els plecs de l’escot… 

Poder admirar la versió que va dur cap Espanya del retrat d’Innocenci X; comparar el retrats del rei, el del Prado i el de Londres. El retrat de la infanta María Teresa del Metropolitan amb un tocat ple de papallones; el del cardenal Camillo Astalli de la Hispanic Society i el cardenal Camillo Massimo de la Bankes Collection fan que la visita sigui quelcom més que admirar uns quadres.

L´exposició, no podia ser d’altra manera, també ret homenatge als qui van formar part del taller del mestre i van continuar amb el seu mestratge: Juan Bautista Martínez del Mazo i Juan Carreño de Miranda. Del seu gendre podem admirar una versió reduida del quadre de les menines, la família del pintor, el retrats de la infanta Margarita de Viena, de rosa, el de Budapest amb vestit verd i com no l’extraordinari retrat del Prado que durant tants anys es creia pintat per Velázquez. La reina Mariana, ja vidúa, la infanta Margarita de dol ens descobreixen una manera diferent de veure la reialesa. 

De Juan Carreño de Miranda admirem els retrats de Carlos II i de la reina Mariana ja sempre de dol, dreta o asseguda, sempre amb posat greu i solemne però que no arriben a l’altura dels seus extraordinaris retrats del Duque de Pastrana i el dos de la nena  Eugenia Martínez Vallejo anomenada la monstrua. 

No caldria dir-ho, l'exposició es clou amb Las meninas, que des de la seua sala oval presideix no només aquesta mostra, sinó tot el museu del Prado.

Velázquez i la família de Felip IV

El proper dimarts dia 8 El Prado inaugura l’exposició Velázquez y la familia de Felipe IV. Juan Bautista Martínez del Mazo i Juan Carreño de Miranda són els altres dos protagonistes d´aquesta mostra dedicada als darrers anys de Velázquez com retratista, on la família reial i en especial la infanta Margarita hi brilla de manera especial.

Poder admirar al Prado, la casa natural de Velázquez, obres que estan en altres museus, concretament els retrats de la infanta procedents del museu de Viena, és una oportunitat difícilment repetible. 

Roses proustianes

Els inicis de curs sempre són trafegosos. Ja siguin reunions, programacions, nous alumnes, més hores...fan que un tingui el cap més a la feina que no pas a altres coses i entre aquestes altres coses hi ha el manteniment del blog.

Aquest estiu, un cop més, Proust ha estat protagonista de les meves lectures i per acabar d’arrodonir-ho altres llibres, biografies, àlbums de fotos i assajos han vingut a ampliar la llibreria proustiana. 

Sembla ser que les coses mai solen ocórrer perquè sí, que tot tingui un ritme, un tempo i que hi hagi un lligam que fa que tot vagi una mica encadenat, envoltant-ho tot d’un halo de misteri que a cops ens fa dubtar de la raó i ens... infantilitza. Dic això, perquè l’altre dia, l’últim de l’estiu, va venir Manolita a veure’ns i com sol ser habitual porta un ram de flors del temps que ha collit del seu jardí. Roses a dojo, d’un roig encès, poncelles de llargues tiges que en prou feines podia abastar amb una braçada i entre elles unes delicadíssimes roses blanques, nacrades que semblava que el sol alè podia marcir-les.

Unes roses proustianes que no fan altra cosa que avivar records, allargar l’estiu i perfumar l'estança. 

Reportatge de L'Estel

Porto al blog la portada i el reportatge que L'Estel de l'amic Conrad Duran em dedica en motiu de la proppassada exposició a L'Hospitalet de l'Infant.

Fotos de l'exposició

Aquest estiu, preparant l’exposició de L’Hospitalet, he tingut poques estones per dedicar-les a la lectura, tot i així he pogut gaudir d’algunes tardes a la fresca llegint una biografia de Stendhal, Thomas de Quincey, cartes de Goya al seu íntim Zapater, La otra Gioconda, recopilacions d’articles i el meu predilecte durant l’estiu: Proust. 

De Renacimiento, que ofertava uns quants títols, vaig comprar varies recopilacions dels seus escrits i estic acabant Los salones y la vida de París, que no són altra cosa que articles, ecos de societat podríem dir, i que els crítics situen com l’inici, el preludi, l’embrió de la seua obra.

Aprofitant que vaig i vinc de l’exposició, sempre hi ha un moment a la sala de retrobament amb amics i coneguts que feia temps que no ens veiem amb la conseqüent xerrameca i fotos. Entre elles he triat aquesta que estic repanxolat davant un quadre dedicat a Proust. 

Inauguració (part 3)

Finalment hem aconseguit penjar el vídeo que va està filmant Fernando mentres feiem les xerrades de la presentació. Vist l'èxit, en qualsevol moment penjarem la filmació dels quadres de l'exposició.

Inauguració (part 2)

Una foto més de la inauguració i a més a més l'enllaç de TV Vandellòs, ja que no hi ha manera de poder-ho fer directament des de YouTube. Està vist que la cibernètica se'm ressisteix i quan sembla que l'he agafat pel cap se m'escapa per la cua. Tot i així no dessisteixo i espero poder penjar unes quantes filmacions, sinó la culpa, com sempre, serà del Fernando.

Inauguració

Ahir vam inaugurar l'exposició d'Hospitalet. Ja us aniré mostrant més imatges.

Tríptic exposició

Aquest és el tríptic que hem preparat per l'exposició de l'Hospitalet de l'Infant.

Exposició

Porto avui al blog el cartell de l'exposició que estic preparant per presentar divendres 23 d'agost al poble on vaig néixer i així us en faig cinc cèntims. D'aquí a uns dies penjaré el tríptic. 

Boss

El Boss està així de moix. Degut a la calor no para de buscar els llocs més frescos de la casa on s'hi passa llargues estones endormiscat i a vegades se li queda aquesta mirada "pensarosa" i una mica trista més pròpia de gossos d'altres races més tranquiles i no pas d'un Rotweiler.

Possiblement, es deu sentir sol sense la companyia de la Reina i aquesta és la seva manera de exterioritzar-ho.

Pintant les figues

Heu-me aquí pintant les figues que vaig collir ahir i que no m'he menjat encara. Cada any solc pintar-ne com igualment faig amb les prunes, que ja esperen el seu torn. M'agrada els colors que tenen i sobretot l'avellutament de la seva pell quan les miro a contrallum.

A l'estudi, finestra nord, la llum es sol mantenir constant durant tot el dia cosa que em permet anar fent, sense presses tot i que algunes vegades la calor fa que tot maduri i s'eixugui massa ràpid, però bé tampoc es tracta de estar una setmana per poder pintar una plàtera plena de figues.

Collint figues per pintar-les

Ahir a la tarda, en comprovar que una de les figueres ja en tenia de madures vaig dedicar-me a collir-les. Tret d'unes poques espicossades pels moixons, estaven demanant a crits que me les mengés. Clivellades, amb la goteta caramelitzant... no vaig ressistir la temptació. 

Va ser el senyor Benet Espuny, gran amant d'aquesta fruita, qui em va regalar quatre figueres que vam plantar al bancal mirant al riu. Casualitats de la vida, al cap d'una estona va venir l'Áveda de visita i recordant al seu marit se li van escapar les llàgrimes.

Josep Viladomat

El Centre d’Art d’Escaldes-Engordany acull en una planta obra de l’escultor Josep Viladomat que, de passada, vam veure. Curiós comprovar com la seva millor època creativa va ser durant la joventut, amb un classicisme que volia trencar amb el modernisme i que mostrava la seva admiració per l’escultura grega. El seus nus d’aquesta època tenen una contundència i serenor que ja no va aconseguir en èpoques de maduresa i encàrrecs públics on la recerca del detall el feia caure en l’anècdota. 

Em van cridar l’atenció els caps en guix de Maria Rosa i Adelaida Viladomat, modelats els anys 1927 i 1929, rotunds i amarats de sentiment que, possiblement per això em van agradar tant, contrastaven amb els caps grossos de la neteta, instal·lats davant de l’hotel Roc Blanc i de Caldea (llocs estratègics), que sembla que estiguin fent “bolos”, buscant clientela.

Vídeo de Benet Espuny

Porto al blog el vídeo que es va editar amb motiu de l'exposició de Benet Espuny al Palau Oliver de Boteller, organitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat. Aquesta va ser la darrera exposició en vida de Benet. Encara recordo el dia que vam anar a Miravet perquè en Santi Valldepérez pugués fer la filmació i en Benet, trobant-se malament, dient-me que tenia ganes d'anar cap a casa. Aquest primer d'agost hauria complert 93 anys.

Preparant exposició

El 23 d'agost inauguraré una exposició a l'Hospitalet de l'Infant després d'uns quans anys sense fer-n'hi cap. Aquests dies com podeu imaginar estic fent tria de quadres, enmarcant, preparant el catàleg i com no! pintant. Les tardes d'estius tan llargues i sobretot les solpostades amb els seus colors nacarats conviden agafar els pinzells. Mentre el sol apreta, no hi ha res millor que treballar a l'estudi on la llum és tamisada i sobre tot "domesticada", pintant els bodegons homenatge, col·locats com si fossin un petit altar en honor a la persona admirada.

Reina

Ahir a la tarda, el veterinari va pujar per donar-li la injecció a la Reina, de no haver-ho fet crec que hauria sigut molt egoïsta per part nostra. Hem compartit quasi bé 11 anys, que ja és molt diuen per aquesta raça de gossos, havent passat dues operacions degut a un càncer que, darrerament, no li treia ni les ganes de jugar ni d'avisar quan algú venia a casa.

Feia dies que teniem el seu lloc preparat a l'ombra d'uns garrofers mirant cap el poble, espai des d'on ella li agradava atalaiar i per on controlava quan arribavem a casa.

Porto avui al blog aquesta foto on està més que guapa. 

Renoir & Manet, gravadors

Un viatge inesperat a Andorra m’ha permès veure quelcom més que les botigues i els seus aparadors curulls de tota mena de productes. Al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany i amb l’atractiu títol de Renoir & Manet: impressions de dos genis, s’hi exposa un grapat de gravats, aiguaforts i litografies, alguna punta seca, dels dos pintors francesos, procedents de la col·lecció dels galeristes Moretti de Milà. Sembla ser que després de moltes negociacions van accedir a que s’exposessin a Andorra i que no es podran veure enlloc més.

Havia vist alguna cosa anteriorment, però mai una exposició dedicada al gravats de dos dels pintors impressionistes més reconeguts i sincerament la mostra és una mica decebedora. El gravat requereix d’una tècnica que sembla ser que els déus no van atorgar-los. Tots tenen un aire “d’aprenentatge”, de casualitat, de poca destresa i per gravar se’n necessita i molta. Acostumats als gravats de Durer, Piranesi o Goya, per posar un exemple, aquestos no estan a l’altura del que es podria esperar dels grans innovadors del gènere pictòric. Es podria pensar que els hi manca el color a que ens tenen acostumats, però els gravats no necessiten del color perquè ja el tenen... el seu color són els grisos i els seus matisos; la vibració de la incisió, la tinta i les seves tonalitats, les diferents games del mordent. 

A la mostra queda palesa l’admiració que Manet sentia per la cultura espanyola i la visita al Prado on va poder amarar-se de la pintura de Velázquez i Goya però els seus estudis i “homenatges” resulten plans. Renoir, trasllada la seua pinzellada flonja a la planxa i el resultat es pobre, en canvi alguna litografia mostra la força del llapis gras.

La gran collita

Un any més porto al blog al pare i els seus tomàquets. Enguany la collita és més que espectacular, com podeu comprobar en aquesta foto. Quasi bé a diari amb el seu cistell passa revista i en cull les més madures. Qui també ho fa és una merla que espicossa les més roges, cosa que no agrada gens al pare. Fins i tot diu que perdran les amistats.

CaixaForum Tarragona

Aprofitant una anada a Tarragona i fent temps he tornat a veure l’exposició Mòmies Egípcies al CaixaForum. Es tracta d’una mostra procedent del Museu Nacional d’Antiguitats de Leiden i que gira al voltant de la vida d’Ankhhor, un important sacerdot de Tebes i que visqué uns 650 anys aC.

Mòmies humanes i d’animals (fins i tot un petit cocodril), sarcòfags, vasos canòpics, amulets, estatuetes de tots el déus, papirs del Llibre dels morts, joies...

Entre les peces que em criden l’atenció una litografia de les piràmides de Guiza de Karl Richaard Lepsius, delicadíssima, amb unes tonalitats que recorden el, en èpoques pretèrites tan emprat color marró mòmia, resultat de moldre les mòmies i convertir-les en pólvores, la tant cobdiciada “mumiya” durant el segle XVI. Ara em ve a la memòria una anècdota atribuïda a Monet, diuen que quan es va assabentar que el color marró que utilitzava per pintar estava fet de mòmies moltes va agafar tots els tubs i els va enterrar al seu jardí de Giverny. Un ostracó (pedres per escriure) amb una subtil coloració; una sítula, recipient  metàl·lic en forma de gota i amb ornaments de lotus, planta que era símbol de la regeneració.

Curiós i didàctic, si més no, és veure tot l’instrumental que feien servir per momificar i quin ús en feien i sobretot el simbolisme que tot plegat comportava. L’ús de resines, ambres, natró, benes i amulets; la importància que pels egipcis tenia el culte a la mort, el més enllà, l’altra vida.

Una exposició que es deixa veure amb plaer i que desperta encara més la curiositat per aquesta civilització llunyana però tant arrelada en la nostra cultura i educació. L’esoterisme, el misteri, les seves creences i costums, el mite que acompanya l’antic Egipte es pot sentir aquests dies a Tarragona.

Una frase del sacerdot Ankhhor, gravada al seu sarcòfag, ens recorda que els sentiments són apàtrides i intemporals: Pronunciar el nom d’un mort és fer-lo reviure.

Del deute als mestres

Tot i el que debem als mestres, la majoria de vegades la nostra pròpia voluntat, si és ben menada i obedient, a la llarga es converteix en el millor mestre.

Consell Comarcal del Baix Ebre

El Consell Comarcal del Baix Ebre per celebrar el seu 25è aniversari em van demanar que els pintés un tema del qual poder fer un tiratge en serigrafia. D’aquesta manera volien obsequiar a tota la gent que ha treballat durant tots aquests anys per tal que el Consell tiri endavant i pugui continuar amb la seva tasca.

Un cop pintat el tema, va ser el taller de Josep Eixart de Tortosa qui se’n va encarregar de dur a terme el projecte serigràfic. La impremta Monllau de Roquetes ens va servir el paper   i Makro de Tortosa va fer les carpetes. Finalment, vaig personalitzar amb pintura a l’oli deu de les serigrafies amb les quals es va obsequiar al Conseller que va assistir a la celebració i els diferents presidents que ha tingut el Consell.

Porto avui al blog la fotografia on està penjat el quadre per fer-vos-en cinc cèntims.

Marià Fortuny a Reus

El pare i Fernando a les portes del Museu

Ahir dissabte vam anar a Reus per pegar un cop d’ull a l’exposició que amb el títol de Fortuny, el mite, i commemorant l’Any Internacional Fortuny al complir-se el 175è Aniversari del seu naixement, presenta el Museu de Reus fins la primera setmana de setembre.

L’exposició presenta una quarentena llarga d‘obres que abarquen des dels seus inicis fins al final de la seua curta vida. No cal dir que l’estrella de la mostra és la seua Vicaria però només per poder tornar a admirar l’aqüarel·la del Venedor de tapissos ja val la pena anir-hi. Quin prodigi de matissos. Reveure obres de joventut que són a la Reial Acadèmia Catalana de les Belles Arts de Sant Jordi s’agraeix, ja que és un lloc que cau una mica fora mà anar-hi. Em va agradar contemplar, un cop més i mai em cansa, el seu paisatge inacabat de Granada. S’hi troba a faltar obra, sobretot del Museu del Prado i d’algun que altre, suposo, col·leccionista local, cosa que fa pensar que l’exposició ha estat muntada mirant molt les despeses i sembla que sigui una mena de franquicia del MNAC barceloní.

Tornar a admirar les seues aquarel·les no fa res més que reafirmar-me en la creença de que l’aquarel·la només la "saben tocar" els pintors que pinten a l’oli. El seu Calabrès, l’estudi d’Innocenci X de Velázquez, les notes de color de temes africans ho confirmen.

S’agraeix que hagin penjat el retrat que va fer-li el seu sogre Federico de Madrazo.

De res va servir presentar el carnet de professor per poder accedir de franc als museus nacionals: 5€ l’entrada amb fulletó imprés en cinc idiomes on el rús, la pela és la pela, crida l’atenció per la novetat en aquests terrenys... artístics. El llibre catàleg editat per a l’ocasió resulta car, 30 o 35 €, no ho recordo bé.

Qualsevol altre dia hi tornaré. 

Mariano Fortuny Madrazo

Estic llegint Mariano Fortuny, arte, ciencia y diseño de Guillermo de Osma publicat per Ollero y Ramos, biografia del fill del gran pintor reusenc Mariano Fortuny i Marsal.

El llibre es deixa llegir com una novel·la, en part per la vida del protagonista, en part gràcies a l’apassionament de l’autor, historiador de l’art, que ja fa més de 30 anys va publicar un llibre sobre Fortuny i va comissarià les primeres exposicions, celebrades a Lyon, Brighton, Nova York i Chicago, que durant els primers vuitanta es van dedicar a l’obra d’aquest inclassificable artista a qui, cada cop més, afortunadament, se’l valora i admira.

Al capítol primer, servint d’introducció hi ha un escrit del pintor Gustave Moreau que, apart d’anar com anell al dit del biografiat, convida a la reflexió en unes èpoques en que tot es reporta a les pàgines de cultura. “Un, no deu de tractar de ser modern simplement fent el que no s’ha fet abans perquè això ens mena a l’extravagància, ans al contrari, un hauria de coordinar els esforços d’èpoques anteriors per mostrar com el nostre segle pot acceptar millor la seua herència i fer-ne ús d’ella“.

L'ESTEL, entrevista

Un cop més l'amic Conrad Duran em porta a les pàgines de L'Estel transcrivint l'entrevista que va fer-me a AntenaCaro quan l'exposició al Museu de l'Ebre les passades festes nadalenques. Us en faig cinc cèntims portant-la aquí al blog al temps que li agraeixo la seva generositat.

De rerum natura

Bodegó amb raïm, detall. Oli/tela

Acantilado, ha editat en edició bilingüe De rerum natura que estic llegint amb delectació i sense pressa. A l’exhortació final del llibre primer hi podem llegir el que podria ser la guia o far del nostre quefer quotidià. Això és el que ens diu Lucreci: Així, guiat fins la fi per la meua obreta, t’amararàs d’aquestes veritats; doncs una aclarirà l’altra, i la cega nit no t’enfosquirà la senda privant-te de penetrar en els darrers secrets de la Natura; tan cert és que unes coses donaran llum a altres. Ita res accendent lumina rebus.

Mestres i deixebles

Venècia, tramonto. Oli/fusta

Peter Burke historiador del coneixement, professor emèrit de Cambridge en una entrevista a La Vanguardia fa unes quantes reflexions sobre mestres i alumnes; de l’aprenentatge al cap i a la fi i unes quantes les porto aquí al blog.

El gran mestre no explica el que sap, sinó que ensenya a saber més que ell. Els mestres del Renaixement tenien deixebles que no els imitaven, sinó que els discutien i els superaven cadascú amb el seu propi estil inimitable. El bon professor aconsegueix que li discuteixin; no que l’imitin.

Collint farigola

Aquesta tarda, seguint la tradició, i aprofitant que no ploviscava hem sortit pels voltants de casa a collir farigola i així poder fer unes bones sopetes i infusions el proper hivern. Com podeu veure ens ha acompanyat el Boss, la Reina que està fotudeta s'ha quedat a casa.

L'ull que pensa

Llapis, guix i tinta xinesa

El museu del Prado està celebrant un seminari dirigit pel catedràtic d'estètica Félix de Azúa amb el títol de El ojo que piensa. Aquesta figura al·legòrica de l'ull representant el pensament, tant reproduïda dins la nostra cultura cristiana amb l'ull de Déu emmarcat per un triangle, també ull vigilant, que tot ho veu, és una imatge força evocadora i emprada en el món de l'art i del pensament. Els egipcis amb l'ull d'Horus passant per l'ull del renaixentista Alberti i la seua nova manera de veure la perspectiva, fins el neoclàssic de Boullée han imposat unes pautes culturals que encara ens marquen i interpretem. L'ull com a símbol, la intel·ligència, el pensament, la raó. La llum i l'enteniment representats gràficament.

Aquest títol evocador em porta records, i per això m'ha cridat l'atenció, de quan fent Belles Arts, Rafael Santos Torroella em va llegir uns poemes dedicats a les arts i a diferents artistes recollits sota el títol de Pensar con las manos, fent referència a l’obra del filòsof suís Denis de Rougemont (Penser avec les mains, 1936). La mà de l'artista, que moltes vegades sembla tenir autonomia i s'avança, precisa i lliure, al pensament que  l'inspirava. 

Solia Santos Torroella editar, per Nadal, uns quaderns de poesia per felicitar els seus amics; en el de l'any 1978 n'hi ha un recull. El sonet que dedica al museu del Prado, tota una declaració de principis, acaba així: y otra vez es aquí donde consigo volver, como a una patria, a la Pintura.

Mimoses tardanes

Porto avui al blog aquest ram de mimosa de gran inforescència i cotonosa textura. L'ha portat Manolita i sense retallar les tiges les hem posat en aigua. L'arbre, de floració tardana, creix al seu hort des que el va plantar el seu germà i sembla ser que enguany ha florit com mai.

De les matineres mimoses de gener ja només queda el seu record i delicat perfum, alguns branquillons secs en una copa damunt la taula de l'estudi i unes quantes pintures i notes de color. Espero que d'aquesta mimosa, aprofitant aquests dies de Semana Santa, pugui deixar també un record pintant-les. Mentrestant, les comparteixo avui amb vosaltres.

La competència artística

La pla d'Ulldecona, oli/tela.

En un dels molts retalls de diaris o revistes que guardo l’altre dia me’n va arribar un a les mans d’una entrevista a un galerista i historiador de l’art, que possiblement vaig guardar perquè parlava amb veneració de Milicua, de qui també va ser alumne. 

Al rellegir-la, em va cridar l’atenció la seua resposta a una pregunta sobre el MNAC que acabava dient: I per suposat, amb CaixaForum jugant a favor seu i no pas fent-li la competència. La memòria, llavors em va portar a una curta conversa mantinguda durant una inauguració on hi havia la plana major cultural de l’ajuntament. Més o menys va anar així. 

Al coincidir amb la filla d’un critic d’art ja mort i que viu a París, on dóna classes d’art, ens vam saludar. Mentre parlàvem es va apropar una persona (després vaig saber el càrrec cultural que ocupa) i saludant-me em diu: sento molt no haver pogut anar a la teva inauguració. No passa res, els polítics sempre aneu ocupats, me’n faig càrrec, li vaig contestar. Es que penso que has fet l’exposició en mal moment, coincidint amb altres i es clar es com fer-se competència. Al escoltar aquest raonament la meua resposta va ser: no crec que les exposicions es facin la competència, ans al contrari, s’ajuden i es complementen. Ojalà n’hi haguessin unes quantes cada mes. 

Amb l’entrevista del historiador i el MNAC intueixo que els assabentats en assumptes culturals coincideixen en el punt de vista ... comercial.

Tants museus, tants museus...

Tormenta a l'Ebre, Xerta. Oli/fusta

Peter Greenaway, l’inclassificable director de cinema, en una entrevista a La Contra de La Vanguardia es mostra, al meu parer,  inaccessible, altra part gens estrany coneixent la seva obra, i ens amonesta i adverteix, una mica en plan visionari o tirador de cartes, profetitzant sobre el futur del cinema. 

L’entrevista, com quasi bé totes les que fa Amiguet, es llegeix amb fruïció i se’n poden destacar unes quantes frases que si més no ens fan parar uns segons i ens conviden a reflexionar. Entre elles trio aquesta: Tants museus, tants museus...Però que hi posaran dins ?

Miquelàngel "decorador"

Homenatge a Miquelàngel, oli/tela

Aquestes darreres setmanes han estat pròdigues de notícies relacionades amb el Vaticà i suposo que les properes ho seran encara més. Premsa i televisió, experts, periodistes i demés contertulians no paren d’opinar i ornen les seves perorades amb erudicions històriques. La Capella Sixtina s’endú la palma.

Tots expliquen reiteradament quin papa va ordenar construir-la i tots li encolomen a Miquelàngel la seua “decoració”, paraula que oint-la em burxa les orelles o em fa mal a la vista quan la llegeixo aplicada a la creació més excelsa i al seu autor.

Monòlegs

Aigua per a Giordano Bruno, tèmperes/paper

No només són infructuosos els monòlegs, sinó que vicien i els vicis llasten i són una porta oberta a l'ociositat, que a diferència de la mandra, sol ser improductiva i condueix a la peresa. La mandra sol anar associada a un estat d'innactivitat física i mental conscient, volutiva i per tant sota control, és un paréntesis, una parada per recuperar ànims, una manera de clarificar les idees, d'airejar els pensaments, de fer dissabte mental. L'ociositat no fa altra cosa que enterbolir, en lloc de regenerar, de justificar una actitud en lloc d'esperonar-la o questionar-la que el cap i a la fi és el que fa que el món de les idees i de la creació continui viu.

Jean Siméon Chardin

El somni de Jacob de Ribera, tèmpera/paper

Les tardes dels diumenges solen transcórrer tranquil·les, si no tenim en compte els trets que alguns mal anomenats caçadors solen disparar al costat mateix de casa que trenquen sobtadament la quietud de la lectura i neguitegen al Boss i a la Reina que senten com envaeixen els seu espai íntim.

Avui, llegint el catàleg de l'exposició que el museu del Prado va dedicar a Chardin l'any 2011 i veient els seus bodegons amb perdius, conills i llebres sembla que els trets, a cau d'orella, no molestin tant.

La mateixa exposició quan va ser presentada a Ferrara duia un encertat subtítol: il pittore del silenzio i és que tota la seua obra naix del silenci i ens submergeix en ell, i qui ama el silenci pot escoltar el seu interior que és on hi rau la veritat més clamorosa.

La pintura de Chardin va ser motiu de debat per part dels intel·lectuals de l'època que ja apuntaven maneres de fer crítica com si seguissin un manual a l’ús, entre ells Diderot que no tenia cap empatx de dir que de la pintura de Chardin no s’entenia res. En canvi, la subtil Mdme. du Deffand, contraposant el pensament del filòsof,es limitava a dir: Tinc la facultat de sentir, no la de comprendre, en una molt encertada definició de com s’ha d’admirar una obra d’art. Possiblement, una de les opinions més aconseguida i planera, emesa més de cent anys després, sigui la de Marcel Proust: Si el que veieu als quadres de Chardin, de sobte us sembla bell, és perquè abans li ho havia semblat a ell tant com per pintar-ho.

Repassar el catàleg, reveure la seua obra, reafirma la impressió d'un home senzill, amant del que feia i sobretot... respectuós. Aquesta és, crec, la idea que se'n pot extreure admirant la seva obra: un gran respecte pel que feia i pel que pintava. Coses senzilles, quotidianes, sense pretensions que la seua mirada enaltia i la seua mà copsava com si estigués pintant a un monarca. 

I si teníem algun dubte sobre la seua senzillesa i naturalitat només cal contemplar el seu autoretrat amb visera.

Sobre la memòria

Capsa de pinzells xinesos, detall. Oli/tela

Emilio Lledó diu que la memòria és una forma humana d'immortalitat. Jo penso que és la manera més pròpia que tenim els mortals de mostrar agraïment als qui, generosament, de la manera més desinteressada, ens van donar el millor que tenien, el seu bé més preuat i íntim, ja fós el seu amor, els seus coneixements o el seu talent.

CaixaForum Tarragona

La font de les races, Tarragona

Anada a Tarragona per veure l'exposició que CaixaForum ha muntat de l'obra paisatgística de la col·lecció de Tita Cervera i que presenten amb el títol: Rusiñol, Gauguin, Sunyer, Monet: Paisatges a la col·lecció Carmen Thyssen.

La mostra, com sol fer-se darrerament, es presenta dividida en el que podríem dir subtítols i seguint un ordre cronològic. Al primer apartat El naturalisme ens dóna la benvinguda un petit quadre, quasi bé una nota, de Théodore Rousseau i l'acompanyen dos peces de Segundo Matilla i Luis Rigalt i Farriols. Del Postromanticisme al Simbolisme presenta 14 pintures que tret de l'anodina i rellepada Canny Glasgow del pintor anglès John Atkinson Grims i podem admirar obres de la plana major de la pintura de paisatge catalana: Baldomer Galofre, Joaquim Vayreda, Ramon Martí i Alsina amb unes barques de pesca quasi bé insinuades, primes i transparents però tristament emmarcat de plata amb el seu "pendant", vista de la costa. Lluís Graner, Eliseu Meifren amb la seua vista del port de Barcelona, gran i senzill, amb atrevida composició en ziga-zaga i llum crepuscular; Modest Urgell tanca la nòmina catalana amb el seu paisatge ennuvolat, d'un capvespre ventós, amb unes cases en runes. Darío de Regoyos, Maximilien Luce, amb un tema puntillista i Henri Le Sidaner clouen aquest apartat que té com a fil conductor el capvespre i la lluna.

La mirada impressionista amb 11 temes presenta una heterogènia visió del paisatge sota el paraigües dels pintors francesos. Claude Monet amb un caòtic La casa entre les roses i Paul Gauguin, desmenjat, són els pesos pesants, el ganxo pel públic. Camile Pissaro amb un tema quasi puntillista i una clariana d'un bosc, logradíssima, d'Alfred Sisley donen pas a uns desconeguts, per a mi, Williard Leroy Metcaf i William Merrit-Chase per acabar amb Antoni Ferrater i Feliu, un exuberant Meifrén: Malvarosa, Valldemosa i el que il·lustra el tríptic: La creu de terme de Rusiñol.

14 olis per l'apartat Nou classicismes amb Henri Matisse fent d'amfitrió, amb un tema amb figures, ens mostra una barreja d'autors catalans, espanyols i estrangers que l'únic que tenen en comú podria ser la seua afició a ser "diferents". André Derain, Émile Bernard, Pierre Bonard, Olga Sacharoff, Joaquim Sunyer, Josep Togores, Iu Pascual i Rodés, Rafael Benet i Vancells, Josep Amat signen les obres d'aquesta sala.

El darrer apartat, Les avantguardes, ens posa en guàrdia. Trobar aquest títol tan genèric que igual vol etiquetar molt com no vol dir res, sol ser massa recurrent i si sol trobar una mena de poti-poti o calaix de sastre, i així ocorre en aquesta sala on hi trobem 10 peces, autèntics monòlegs, que van des d'un estergit de fulles, gens imaginatiu, d'Antoni Clavé, El tafaner, fins un oli de Tàpies que sembla una escenografia, metafísica això sí, i amb títol críptic, que per l’època tocava.  Derain, Celso Lagar, Torres García, Joan Ponç, Cuixart i Miró aporten la seua mirada paisatgística i iconoclasta a una exposició que pretén abastar massa coses i acaba barrejant naps amb cols. 

No obstant, sempre s'agraeix poder contemplar prop de casa obra dels qui escriuen la historia de l'art encara que sigui obra "menuda", tot utilitzant un modisme d'aquestes terres. 

Solpostada veneciana

Aquestes terres i el vent formen una parella, que com totes solen tenir moments joiosos i d'altres d'autèntica penúria. Des fa una colla de setmanes, massa, no hi ha dia que no bufi com si s'hagués desfermat el sac de gemecs posant a la gent dels nervis, dels ossos i de les articulacions; fent malbé la floració dels ametllers i de la mimosa; arrostrant la poca verdura d'hivern que alguns pagesos encara conreen per consumir a casa i aquests darrers dies arrebassant colls de garrofers que havien sobreviscut la gelada del 56. A la finca del veí hi havia el garrofer més maco del terme i ara jau a terra esperant poder calentar alguna llar.

Avui, arribant a casa, he fet aquesta foto per capturar (com diuen ara els moderns que no reconeixen els false friends) el moment en que un pot fins i tot oblidar que fa vent, el mal que fa i gaudir de la solpostada més veneciana que un pugui imaginar-se. Ticià, Tintoretto, Veronesse i tota la corte celestial són a Mont Caro, amb els seus pinzells, intentant domesticar aquest vendaval.

Monòlegs

Homenatge a María Zambrano, detall. Oli/tela

Els monòlegs en el món de l'art solen ser infructuosos.

Gal-art.com

Contrallum al matí, detall. Oli/tela

La revista digital Gal-art.com que dirigeix l'amic Francesc Basco se'n fa ressò de l'exposiciò de Tortosa d'aquestes proppassades festes nadalenques.
Porto aquí al blog l'enllaç per fer-vos cinc cèntims del que publica i per agrair-li a Francesc el detall.