divendres, 6 de desembre del 2013

Macchiaioli a la Fundación MAPFRE


Una de les exposicions que vaig veure a Madrid va ser la que la Fundación MAPFRE allotjava a la seva seu de Recoletos dedicada als pintors italians, que radicats a Florència i sota l’empara del crític i mecenes Diego Martelli, van iniciar la recerca d’un nou art, radicalment oposat a la pintura acadèmica i practicant amb delectança, avançant-se als impressionistes, la pintura a l’aire lliure.
Aquest grup d’artistes anomenats macchiaioli, apel·latiu netament despectiu amb el que van ser titllats i coneguts, compartien el mateixos ideals pictòrics que polítics, participant activament en les guerres de la independència italiana i promovent campanyes per la seva unitat.
L’exposició que es presenta amb el títol Macchiaioli, realismo impresionista en Italia mostra l’obra d’aquest moviment artístic que es deixa veure amb certa complaença i molta benevolència. Poques de les peces exposades ens cridaria l’atenció pels seus valors pictòrics. Els quadres exposats en conjunt adquireixen el valor històric i com a tal s’han de veure, jutjar-los i respectar-los. 
Recordo, fa anys, haver vist obres d’alguns d’aquests artistes que em van agradar pel seu format petit, com si es tractés de notes de color, allargassat, quasi panoràmic, pintats sobre fusta i diria que sense imprimació que copsaven de manera gairebé plana una llum càlida, quasi bé daurada, projectant grans ombres que donaven a entendre l’hora del dia en que van estar pintats. Molts temes amb figures amb un tractament estàtic i el color aplicat de manera llum-ombra, sense matisos, algunes de les quals, de tant forçades, s’endevinaven fetes a posteriori, a l'estudi, a partir d’una fotografia.
Com sol passar en totes les col·lectives sempre hi ha algun tema, i sobre tot algun pintor, que ens agrada més que un altre. Sense cap mena de dubte els quadres menys macchia estan més aconseguits, els veig més pintura i no tan encotillats, perquè realment la majoria d’obres d’aquest corrent pictòric les noto presoneres de l’estil que tant perseguien.
La mostra s’acaba amb uns quants quadres de Marià Fortuny que la crítica el vol apropar aquest moviment degut a que va estar vivint a Itàlia. Al meu parer res més lluny. Fortuny taca d’una manera completament diferent, amb pinzellada solta i les seues obres vibren, respiren i a diferencia dels macchiaioli ell no vol capturar la llum sinó que… l’emana, alliberant-la. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada