Aquestes terres i el vent formen una parella, que com totes solen tenir moments joiosos i d'altres d'autèntica penúria. Des fa una colla de setmanes, massa, no hi ha dia que no bufi com si s'hagués desfermat el sac de gemecs posant a la gent dels nervis, dels ossos i de les articulacions; fent malbé la floració dels ametllers i de la mimosa; arrostrant la poca verdura d'hivern que alguns pagesos encara conreen per consumir a casa i aquests darrers dies arrebassant colls de garrofers que havien sobreviscut la gelada del 56. A la finca del veí hi havia el garrofer més maco del terme i ara jau a terra esperant poder calentar alguna llar.
Avui, arribant a casa, he fet aquesta foto per capturar (com diuen ara els moderns que no reconeixen els false friends) el moment en que un pot fins i tot oblidar que fa vent, el mal que fa i gaudir de la solpostada més veneciana que un pugui imaginar-se. Ticià, Tintoretto, Veronesse i tota la corte celestial són a Mont Caro, amb els seus pinzells, intentant domesticar aquest vendaval.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada