L'ull que pensa

Llapis, guix i tinta xinesa

El museu del Prado està celebrant un seminari dirigit pel catedràtic d'estètica Félix de Azúa amb el títol de El ojo que piensa. Aquesta figura al·legòrica de l'ull representant el pensament, tant reproduïda dins la nostra cultura cristiana amb l'ull de Déu emmarcat per un triangle, també ull vigilant, que tot ho veu, és una imatge força evocadora i emprada en el món de l'art i del pensament. Els egipcis amb l'ull d'Horus passant per l'ull del renaixentista Alberti i la seua nova manera de veure la perspectiva, fins el neoclàssic de Boullée han imposat unes pautes culturals que encara ens marquen i interpretem. L'ull com a símbol, la intel·ligència, el pensament, la raó. La llum i l'enteniment representats gràficament.

Aquest títol evocador em porta records, i per això m'ha cridat l'atenció, de quan fent Belles Arts, Rafael Santos Torroella em va llegir uns poemes dedicats a les arts i a diferents artistes recollits sota el títol de Pensar con las manos, fent referència a l’obra del filòsof suís Denis de Rougemont (Penser avec les mains, 1936). La mà de l'artista, que moltes vegades sembla tenir autonomia i s'avança, precisa i lliure, al pensament que  l'inspirava. 

Solia Santos Torroella editar, per Nadal, uns quaderns de poesia per felicitar els seus amics; en el de l'any 1978 n'hi ha un recull. El sonet que dedica al museu del Prado, tota una declaració de principis, acaba així: y otra vez es aquí donde consigo volver, como a una patria, a la Pintura.