Marià Fortuny a Reus

El pare i Fernando a les portes del Museu

Ahir dissabte vam anar a Reus per pegar un cop d’ull a l’exposició que amb el títol de Fortuny, el mite, i commemorant l’Any Internacional Fortuny al complir-se el 175è Aniversari del seu naixement, presenta el Museu de Reus fins la primera setmana de setembre.

L’exposició presenta una quarentena llarga d‘obres que abarquen des dels seus inicis fins al final de la seua curta vida. No cal dir que l’estrella de la mostra és la seua Vicaria però només per poder tornar a admirar l’aqüarel·la del Venedor de tapissos ja val la pena anir-hi. Quin prodigi de matissos. Reveure obres de joventut que són a la Reial Acadèmia Catalana de les Belles Arts de Sant Jordi s’agraeix, ja que és un lloc que cau una mica fora mà anar-hi. Em va agradar contemplar, un cop més i mai em cansa, el seu paisatge inacabat de Granada. S’hi troba a faltar obra, sobretot del Museu del Prado i d’algun que altre, suposo, col·leccionista local, cosa que fa pensar que l’exposició ha estat muntada mirant molt les despeses i sembla que sigui una mena de franquicia del MNAC barceloní.

Tornar a admirar les seues aquarel·les no fa res més que reafirmar-me en la creença de que l’aquarel·la només la "saben tocar" els pintors que pinten a l’oli. El seu Calabrès, l’estudi d’Innocenci X de Velázquez, les notes de color de temes africans ho confirmen.

S’agraeix que hagin penjat el retrat que va fer-li el seu sogre Federico de Madrazo.

De res va servir presentar el carnet de professor per poder accedir de franc als museus nacionals: 5€ l’entrada amb fulletó imprés en cinc idiomes on el rús, la pela és la pela, crida l’atenció per la novetat en aquests terrenys... artístics. El llibre catàleg editat per a l’ocasió resulta car, 30 o 35 €, no ho recordo bé.

Qualsevol altre dia hi tornaré.