Camille Pissarro

CaixaForum de Barcelona presenta l’exposició de Camille Pissarro que em vaig perdre quan va ser presentada durant tot l’estiu al Thyssen de Madrid. La mostra exhibeix gairebé una setantena d’olis d’un pintor que va ser molt respectat per tota la “troupe" impressionista. Un home senzill, molt admirat i ajudat per Monet, grans amics, segons es desprèn de les cartes i el diari que va escriure: Los años de Giverny. Correspondencia, publicats per l’editorial Turner.   

Pissarro, tot hi haver estat un dels fundadors del moviment impressionista continuava sent el pintor que ajuda a omplir el currículum de les exposicions dedicades a l’art francès que va revolucionar la pintura al segle XIX. Una mena de pintor teloner dels grans noms de la pintura impressionista. I de fet així solia valorar-lo. Quasi bé sempre trobava que els seus quadres eren el d’una persona aplicada que pinzellada rere pinzellada anava fent. Una mica fins aquí arribo. Amb quadres immadurs, resolts amb un modus operandi poc elaborat. Igual barrejava pinzell, que espàtula; temes resolts quasi bé puntillistes com d’altres on la taca ho domina tot; quadres sense unitat ni pictòrica ni estilística, sense primers termes i celatges empastifats. Tot això quan li veia algun dels seus paisatges i que empitjorava quan hi afegia alguna figura, que solia trobar anecdòtica en aquell context de verdura. El rebuig augmentava quan pintava retrats o alguna “nature morte". Aquesta era, tret d’algunes excepcions, la impressió que sempre vaig tenir de Pissarro. I si, a més a més, el comparava amb Sisley, tant subtil i mesurat, ja la cosa es complicava més.

Em feia falta poder contemplar una mostra conjunta de la seva obra per redimir-lo i gaudir amb joia d’un pintor que no només el movia el sentiment sinó que també l’empenyia el mer gust de pintar pel seu propi plaer. Pinto el que m’agrada, el que em motiva i de la manera que em surt, sense artificis ni trucs… pictòrics. 

Possiblement, també em mancava madurar, aprendre a veure l’obra d’un pintor que no ens enlluerna al primer cop d’ull i que la seua estètica difereix tant dels qui ens han estat imposats per les modes, els gustos o… la política museística. 

A l’entrada de les sales, hi ha un panell de benvinguda on s’hi llegeix com Paul Cézanne va definir-lo: humil i colossal, i no es tracta de cap exageració.
Aquest proppassat dissabte al CaixaForum de Barcelona vaig “descobrir” un pintor que no havia valorat com es mereix.