divendres, 15 de novembre del 2013

La belleza encerrada


Una de les exposicions que encara es podia veure al Prado és La belleza encerrada i que, sincerament, m’hauria sabut molt de greu no veure-la. Sense cap mena de dubte la mostra és una recopilació de bellesa, de bellesa assossegada, sense enlluernar però directe.
L’exposició, a la part nova del museu, es presenta sota un muntatge atractiu, proper, íntim. Les obres, algunes ja admirades, altres conegudes i bastants autèntiques novetats, són un conjunt de sorpreses ja que et conviden a una contemplació diferent. Cada pared, cada racó és una descoberta, fins i tot tractant-se d’obres ja admirades, volia escriure familiars i penso que no empro malament aquesta paraula per definir la sensació que vaig tenir passejant-me per les sales: familiaritat, proximitat, intimisme.
Anomenar tots els artistes representats seria com escriure un índex, només cal dir que són 17 sales on s’hi mostren 281 obres. Pintures, escultures, dibuixos, aiguades, tot en petits formats que no fan altra cosa que convidar-nos a la contemplació minuciosa, quasi bé acurada, intentant trobar detalls, motius que se’ns escaparien a la vista en una visita rutinària.
La mostra que porta per subtítol De Fra Angelico a Fortuny, tota una declaració d’intencions i una aposta directa sense ambages, penja per fi, sense complexes obra d’autors que fa uns anys, en plena fal·lera de “modernor", hauria estat impensable veure’ls en qualsevol exposició i menys al Prado i que sense ells, seria impossible entendre la història de la pintura a Espanya.

Un, en acabar de veure l’exposició, va tenir la sensació d’haver visitat un museu dintre un museu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada