De Velázquez, dibuix a llàpisEstà vist que les invitacions floreixen amb la primavera. N’he rebut una altra més, aquesta de l’Escola d’Art i Disseny que organitza una expo revival, tipus “los viejos roqueros nunca mueren”. Hi estan els de sempre amb algun afegitó que durant els anys seixanta encara s’ho estava pensant, si agafar el llapis o el pinzell i algun altre que en lloc d’agafar llapis es va afiliar al PSUC.
El títol de l’exposició és ben ensabonador: L’evolució del llenguatge artístic. Creadors dels anys 60. Terres de l’Ebre. Creadors, ni més ni menys, quina excelsitud i segurament ni es ruboritzen.
El títol de l’exposició és ben ensabonador: L’evolució del llenguatge artístic. Creadors dels anys 60. Terres de l’Ebre. Creadors, ni més ni menys, quina excelsitud i segurament ni es ruboritzen.
Cinism is an unpleasant way of telling the truth, Lillian Hellman. El cinisme és una manera desagradable de dir la veritat, n’hi ha una altra de dir la veritat a qui ha fet de la seva vida una mentida?
De Lillian Hellman tinc una 1a edició americana, de 1973, del seu llibre que més m’ha emocionat: Pentimento, llibre amb títol i contingut pictòric que em va portar a voler descobrir la resta de la seva obra. Anys més tard, ja instal·lat a Nova York i dintre de la comunitat jueva, vaig poder conèixer i aprofundir en la seva obra, sobretot la teatral. Al cap d’un temps, vaig fer una sèrie de pintures homenatjant-la. He de remenar entre les fotos i diapositives a veure si en trobo alguna.
De Lillian Hellman tinc una 1a edició americana, de 1973, del seu llibre que més m’ha emocionat: Pentimento, llibre amb títol i contingut pictòric que em va portar a voler descobrir la resta de la seva obra. Anys més tard, ja instal·lat a Nova York i dintre de la comunitat jueva, vaig poder conèixer i aprofundir en la seva obra, sobretot la teatral. Al cap d’un temps, vaig fer una sèrie de pintures homenatjant-la. He de remenar entre les fotos i diapositives a veure si en trobo alguna.
Los cuatro muleros de Lorca, és una de les peces seves que més m'agrada, la canti qui la canti, fins hi tot la Estela Morente i l'Ana Belén no l'han pogut desvirtuar, té una gràcia que la fa única. Si a més a més la podem escoltar interpretada per Victoria de los Ángeles o Teresa Verganza el plaer ja es subliminitza.
.
De los cuatro muleros
que van al campo,
el de la mula torda,
moreno y alto.
De los cuatro muleros
que van al agua,
el de la mula torda
me roba el alma.
De los cuatro muleros
que van al río,
el de la mula torda
es mi marío.
¿A qué buscas la lumbre
la calle arriba,
si de tu cara sale
la brasa viva?.
Hi ha una altra estrofa, suposo que sense autoria, que li afeigeix una mica més de malícia i que la canta amb molta gràcia Flor de Córdoba:
Ay! que me he equivocao,
ay! que me he equivocao,
que el de la mula torda,
mamita mia es mi cuñao, es mi cuñao.
I la remata amb una altra estrofa que és tota una declaració d'amor, senzilla, com ha de ser:
Está lloviendo en el campo
ay! mamita mia mi amor se moja,
quien fuera un arbolito
ay! mamita mia,
cargao de hojas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada