L'atri
Com que les tardes s’allarguen, quasi bé tant com l’ombra del xiprer, un ja ha començat a traslladar els atuells a l’atri on hi espero fer vida fins ben entrada la tardor.
.
A la bellesa i la vellesa, només s’hi arriba complint anys. És per això, que només s’entenen i s’aprenen amb el pas del temps.
.
La seva no serà una defunció, un traspàs, molt menys una mort ni un decés o òbit; serà una dormició. I el seu dormiment serà dels que la gent, per rendir-li tribut (com es diu ara), hi aplaudirà. Ara, el respecte, en un món tan televisiu, de reality-show, no es mostra en silenci, s’exterioritza aplaudint com si d’un espectacle es tractés. La premsa local li dedicarà florits obituaris (Segurament, alguns amanuenses i pendolaris ja el tenen escrit). Fins hi tot els seus enemics faran cua per escriure alguna noteta als diaris i revistes locals o sinó a cartes al director. Els divins, amics i enemics, tindran reservat l’espai d’articles d’opinió. Un cop mort estarà al lloc que més li agradava, persona tan necròfila.
.
Al morir, de quan en quan, algun gurú de l’art sol passar com en les millors famílies, la seva mort produeix pena, però l’heretar contenta a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada