La casa de Bernarda Alba

.

La poesia és fora del poema que és on ha de ser. Gerardo Diego.

.

Núria Espert

Anada a Barcelona per veure La casa de Bernarda Alba. Mentrestant fèiem temps pel teatre visita a la llibreria Jaimes. Entre la volguda paperassa una troballa: Le monde de Proust, recull de les fotos que va fer Paul Nadar, el qual feia temps que el volia comprar. Tinc aliment per unes quantes setmanes. Sortir de Jaimes i entrar a La casa del libro per acabar de refinar els pes. Com que Maria vol estudiar filologia hispànica (no hi ha res com ser jove per ser atrevit) li he regalat un llibre, molt ben editat, de les poesies de Machado, a veure si així contrarestem la perniciositat de les lectures obligatòries de la seva profe de castellà.

Tota la poesia de Lorca damunt de l’escenari. Que soni actual un text que parla de la repressió, del dol, de la virginitat ja és tenir mèrit. Encara més, que no soni encarcarat el seu llenguatge en una societat que malparla un idioma trufat d’estrangerismes i qualsevol altra cosa que no sigui ni culte ni poètic. Al teatre, ahir, les dones de poble del Lorca parlaven que se’ls entenia tot. I amb un castellà nítid com nítida va ser la posta en escena.
Pascual i Espert ens han mostrat una Bernarda plena de matisos i el que és més important, una Bernarda que és tan víctima com les filles que ella victimitza. En definitiva, una Bernarda més humana més propera i més dèbil perquè només els dèbils poden arribar a ser tan superbs i malvats en un arravatament.
Una gran part del públic, com sempre sol passar i massa sovint, riu a deshora i sempre del que no hauria de fer-ho. Riure quan la mare de la Bernarda, en un dels moments més dramàtics de l’obra, ens mostra la seva grandesa, és demostrar que quelcom no funciona en el receptor ja que l’emissor, en aquest cas, és brillant. Personalment, estava esperant el moment final en que Bernarda demana silenci dient que la seva Adela ha mort verge (potser recordant el que diuen va passar a l’estrena a Buenos Aires). Tot i la calor, un calfred va posar-me la pell de gallina i vaig plorar d’emoció.
La Maria, que va està plorant durant la representació (com la majoria de nosaltres), ahir va tenir un bateig teatral històric que possiblement no oblidarà en sa vida.
L’escenografia, subtil, aèria, ingràvida i transparent. Tot en aquesta Casa és poesia, sentiment i talent. Talent a dojo.