Le plus grand art: rester soi même. El més gran art: ser un mateix. Montaigne

Les prunes, oli (fragment)

Un, com suposo la majoria, té certes manies a l’hora de llegir. Una d’elles, em porta quasi bé sempre a fer relectures de passatges o capítols sencers, quan no de tot el llibre si aquest, en aquesta manera que tenen, de fet inexplicable, de cridar-nos l’atenció, sigui perquè no estan al seu lloc o un punt de llibre o mitja quartilla (on hi faig anotacions), sobresurt de les seves pàgines, fa que em fixi en ell.
Fent “dissabte”, m’he trobat amb una edició de S.T. Coleridge. Són assajos sobre les belles arts, el gust, la bellesa, la poesia. En un d’ells tracta d’egoista a Montaigne (tot hi que encara que fos veritat, escrivint com ell va fer-ho, ho dubto; no sé que toca el pet al beure), mentre el compara a la persona que està criticant: Sir Thomas Browne. Tot ve a resultes d’unes observacions sobre la grandesa humana que, lògicament, podríem traslladar al nostre país: L’home més gran és aquell que forma el gust d’una nació i el següent més gran és aquell qui el corromp. S’accepten apostes.
Per desagreujar Montaigne, amb una cita seva encapçalo aquesta entrada i a més a més, m’estic bevent un culet de Sauternes, Château d'Yquem, que estava patint dins la nevera; unes avellanetes de Reus per posar-hi el toc autòcton.