Aquarel·laDe tant en tant, a l’estudi hi faig una neteja. És a dir: m’hi passo unes quantes hores triant papers, retalls de diaris i revistes, catàlegs i demés paperassa que, no sé mai perquè (hauré de parlar-ho amb algun psiquiatre), mai acabo llençant-ho del tot: és a dir: no els llanço com era la primera intenció sinó que els airejo, els passejo, els canvio de lloc. Pobre de mi si goso llençar algun paper! per la estranya llei de Murphy al cap d’uns dies l’he de menester i em puc tornar boig cercant-lo de nou, i si ja me’n he desfet d’ell, llavors és la fi del món, em sento totalment desvalgut, perdut i ignorant ja que em sembla que tot el que sabia se me’n ha anat a les escombraries amb aquell retall de diari, fotografia o apunt.
Durant aquestes neteges temporals, que poden duran hores i fins hi tot dies, em sento una mica transportat. En realitat, el que crec que faig és abandonar-me al plaer de la lectura, d’una lectura amb sorpresa, miscel·lànica i de troballes.
Durant la darrera neteja, que encara no he donat per acabada, he trobat el catàleg d’una pintora gallega. I ja són casualitats, el catàleg és d’una exposició que va fer a Madrid durant els mesos d’octubre i novembre del 1990, en una galeria on jo hi havia d’exposar. La presentació del catàleg la feia, potser perquè la pintora va protagonitzar una de les adaptacions televisives de l’autor, un escriptor gallec, al qual la progressia havia perdonat el seu pas per la dreta franquista i l’havia adoptat convertint-lo amb una icona cultural: Torrente Ballester. La presentació, curta, traspuava obligació (potser hauria d’escriure-ho amb present ja que la literatura sempre és present, mai passat), però també claredat i sinceritat. I sobretot honestedat.
En unes trenta línies l’escriptor ens diu que ell és un aficionat a la pintura i que per això no hem de deduir necessàriament que “n’entengui ” de pintura i ens diu que és convenient distingir entre aficionat i entès. És per això que diu, que ell ni classifica, ni relaciona, ni defineix sinó que mira, i que en el mirar i troba plaer. Acaba dient que el seu escrit no és crítica, evidentment, sinó Literatura (així amb majúscules) però que això és el que a un escriptor se li demana com a pòrtic d’una exposició: paraules que d’una manera o d’una altra reflecteixin el que s’anirà a veure, no pas que ho expliquin o ho jutgin. L’espectador que s’atansi a veure els quadres de la pintora es trobarà amb això: formes, imaginació i poesia. Ho remata dient: ja em sembla suficient.
Quina diferència dels escriptors, amanuenses i pendolaris que actualment es dediquen a omplir els catàlegs de les exposicions i les seccions culturals dels diaris, reservades al amics o als mantinguts, que no fan altra cosa que escriure del que ni saben ni entenen. És clar que, potser, aquesta és la tasca per la qual han estat cridats.
Durant aquestes neteges temporals, que poden duran hores i fins hi tot dies, em sento una mica transportat. En realitat, el que crec que faig és abandonar-me al plaer de la lectura, d’una lectura amb sorpresa, miscel·lànica i de troballes.
Durant la darrera neteja, que encara no he donat per acabada, he trobat el catàleg d’una pintora gallega. I ja són casualitats, el catàleg és d’una exposició que va fer a Madrid durant els mesos d’octubre i novembre del 1990, en una galeria on jo hi havia d’exposar. La presentació del catàleg la feia, potser perquè la pintora va protagonitzar una de les adaptacions televisives de l’autor, un escriptor gallec, al qual la progressia havia perdonat el seu pas per la dreta franquista i l’havia adoptat convertint-lo amb una icona cultural: Torrente Ballester. La presentació, curta, traspuava obligació (potser hauria d’escriure-ho amb present ja que la literatura sempre és present, mai passat), però també claredat i sinceritat. I sobretot honestedat.
En unes trenta línies l’escriptor ens diu que ell és un aficionat a la pintura i que per això no hem de deduir necessàriament que “n’entengui ” de pintura i ens diu que és convenient distingir entre aficionat i entès. És per això que diu, que ell ni classifica, ni relaciona, ni defineix sinó que mira, i que en el mirar i troba plaer. Acaba dient que el seu escrit no és crítica, evidentment, sinó Literatura (així amb majúscules) però que això és el que a un escriptor se li demana com a pòrtic d’una exposició: paraules que d’una manera o d’una altra reflecteixin el que s’anirà a veure, no pas que ho expliquin o ho jutgin. L’espectador que s’atansi a veure els quadres de la pintora es trobarà amb això: formes, imaginació i poesia. Ho remata dient: ja em sembla suficient.
Quina diferència dels escriptors, amanuenses i pendolaris que actualment es dediquen a omplir els catàlegs de les exposicions i les seccions culturals dels diaris, reservades al amics o als mantinguts, que no fan altra cosa que escriure del que ni saben ni entenen. És clar que, potser, aquesta és la tasca per la qual han estat cridats.
Totalment diferent era l'article signat per un periodista local al Qui paga mana, diari d'aquestes terres, sobre un pintor tortosí. L’escrit començava així: “Les Terres de l’Ebre han aportat al món de l’art alguns genis de la pintura. Un d’ells ha estat X...” No faré cap comentari, podria ser utilitzat en contra meva, però com diuen al meu poble, què sap el gat de fer culleres?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada