L'Ebre al crepuscle, Aldover. Oli
A la vida, tenim dues opcions: o ens mostrem tal com som o llavors haurem de ser el que semblem que som. Si això ho portem al món de l’art llavors entendrem el perquè la majoria d’artistes van vestits d’artistes, parlem com artistes i actuen com artistes, només així podem entendre perquè hi ha tan poca autenticitat en les seves... manufactures.
Cridar l’atenció sense cridar l’atenció: a això s’anomena classe. O ser natural amb qualsevol artifici.
A la dansa no se la pot matar des de la mateixa dansa. Maurice Béjart dixit. Aquesta observació, encertadíssima, podríem aplicar-la al món de la pintura, de l’escultura, de... del món de l’art al cap i a la fi. Si no es complís aquesta mena de sacrifici edípic, de deicidi, els genis sempre serien els mateixos i els egos en aquest món són tan grans i estan tan inflamats que només se senten realitzats després d’haver destronat, matat i profanat al mestre.
Sempre que escolto la sonata Waldstein de Beethoven no puc evitar recordar la banda sonora de El que el vent s’endugué. Les tres primeres notes del piano, subtils, en un allegretto moderato, em remeten a la banda sonora, arravatada i a viva orchestra, de la pel·lícula. Sempre estem bevent de les mateixes fonts.
Cridar l’atenció sense cridar l’atenció: a això s’anomena classe. O ser natural amb qualsevol artifici.
A la dansa no se la pot matar des de la mateixa dansa. Maurice Béjart dixit. Aquesta observació, encertadíssima, podríem aplicar-la al món de la pintura, de l’escultura, de... del món de l’art al cap i a la fi. Si no es complís aquesta mena de sacrifici edípic, de deicidi, els genis sempre serien els mateixos i els egos en aquest món són tan grans i estan tan inflamats que només se senten realitzats després d’haver destronat, matat i profanat al mestre.
Sempre que escolto la sonata Waldstein de Beethoven no puc evitar recordar la banda sonora de El que el vent s’endugué. Les tres primeres notes del piano, subtils, en un allegretto moderato, em remeten a la banda sonora, arravatada i a viva orchestra, de la pel·lícula. Sempre estem bevent de les mateixes fonts.
.
La música és un ordre de sons antagònics al soroll. Però, més exactament, la música és un ordre en el temps, un art que dóna sentit i significat al fluid inabastable de la duració. Aquesta és la raó per la que una composició musical es divideix en “moviments”, sent cada moviment el resultat d’un “temps”: temps adagio, temps allegro o temps scherzo. Per nosaltres, nascuts en la cultura cristiana d’occident, el mínim elemental de temps significatiu, el mínim elemental de música, és el toc d’una campana (Félix de Azúa).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada