L'Ebre al capvespre.Un dia abans vaig rebre la invitació (aquest cop va arribar). Era per assistir a l’entrega de la medalla d’or de la ciutat al poeta Gerard Vergés. Tot l’Ajuntament en ple per honorar a l’home de lletres. Tot? No, els representants del PP van excusar la seva assistència per problemes d’agenda. El problema, possiblement, no era d’agenda sinó de mala educació. Els representants dels altres partits, en el seu afany per sortir sempre a la foto, van allargar massa l’acte, repetint obvietats i privant al públic assistent d’escoltar tot el parlament de qui devia fer la lloança del poeta, un Manel Ollé arravatat (només des de l’arravatament i la passió és pot parlar de poesia), que va tenir d’escurçar el seu parlament.
El cor Flumine, que va cloure l’acte (quin encert que actuessin), va interpretar tres temes en honor al sr. Vergés. Em va agradar la manera en que frasejaven la composició Stormy Weather. La veu masculina fent el solo de Georgia on my Mind ratllava la negritud.
Més de cent persones vam voler acompanyar-lo en aquest acte. Vaig intuir que la majoria del públic eren família i amics, professors de literatura d’instituts i dos o tres artistes del món de la plàstica. Vaig trobar-hi a faltar als artistes, escriptors, lletraferits i membres de la culture club del territori, els quals se’ls omple la boca quan parlen de l’homenatjat i que quasi bé tots han cercat el seu sopluig per la pàtina de cultura, demanant-li presentacions o padrinatges, ja siguin per una exposició o per la presentació d’un llibre. Tristament, es compleix l’adagi: Només som desagraïts amb qui li devem favors.
Un, particularment, ja està fent el seu homenatge al poeta. Rellegeixo les seves Tretze biografies imperfectes i no he abandonat mai la lectura dels seus sonets de Shakespeare (com s’equivoquen qui diuen que els va traduir. Traduttore, traditore, el poeta tortosí no els ha traït sinó que els ha il·luminat en una llengua que ja feia massa anys que ho esperava), com tampoc he deixat de llegir el Lliri entre cards; el seu poema Art poètica hauria de ser un cànon a seguir per tota aquesta corrua de desagraïts, perquè aprenguin a esporgar i així ens estalviarem que ens facin passar bou per bèstia grossa i tots hi sortirem guanyant.
No fa pas gaire tombant per la Internet vaig trobar un poema seu: Fa deu anys, fa deu segles, on hi ha tota l’ànima de la seva poesia resumida i que a mi també em pena que puguem oblidar els clàssics, que tot sovint els pensaments naufraguen, que naufraga el desig, que el cor naufraga, que el jorn més impensat hem de morir. Tot hi així, sortosament, els poetes inventen signes i mots alats.
Actes com el d'ahir al vespre a l’espai Sant Domènec el reconcilien a un amb els estaments polítics de la ciutat.
El cor Flumine, que va cloure l’acte (quin encert que actuessin), va interpretar tres temes en honor al sr. Vergés. Em va agradar la manera en que frasejaven la composició Stormy Weather. La veu masculina fent el solo de Georgia on my Mind ratllava la negritud.
Més de cent persones vam voler acompanyar-lo en aquest acte. Vaig intuir que la majoria del públic eren família i amics, professors de literatura d’instituts i dos o tres artistes del món de la plàstica. Vaig trobar-hi a faltar als artistes, escriptors, lletraferits i membres de la culture club del territori, els quals se’ls omple la boca quan parlen de l’homenatjat i que quasi bé tots han cercat el seu sopluig per la pàtina de cultura, demanant-li presentacions o padrinatges, ja siguin per una exposició o per la presentació d’un llibre. Tristament, es compleix l’adagi: Només som desagraïts amb qui li devem favors.
Un, particularment, ja està fent el seu homenatge al poeta. Rellegeixo les seves Tretze biografies imperfectes i no he abandonat mai la lectura dels seus sonets de Shakespeare (com s’equivoquen qui diuen que els va traduir. Traduttore, traditore, el poeta tortosí no els ha traït sinó que els ha il·luminat en una llengua que ja feia massa anys que ho esperava), com tampoc he deixat de llegir el Lliri entre cards; el seu poema Art poètica hauria de ser un cànon a seguir per tota aquesta corrua de desagraïts, perquè aprenguin a esporgar i així ens estalviarem que ens facin passar bou per bèstia grossa i tots hi sortirem guanyant.
No fa pas gaire tombant per la Internet vaig trobar un poema seu: Fa deu anys, fa deu segles, on hi ha tota l’ànima de la seva poesia resumida i que a mi també em pena que puguem oblidar els clàssics, que tot sovint els pensaments naufraguen, que naufraga el desig, que el cor naufraga, que el jorn més impensat hem de morir. Tot hi així, sortosament, els poetes inventen signes i mots alats.
Actes com el d'ahir al vespre a l’espai Sant Domènec el reconcilien a un amb els estaments polítics de la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada