Avui, a la seva columna de La Vanguardia Quim Monzó broda, quan no ho fa?, el seu article. I ho fa amb la ironia que el caracteritza, però també ho fa amb contundència. "Tres zurullos són tres zurullos" diu, referint-se a una escultura de l'artista novaiorquès, autodidacta (no cal que es vanti d’això, ja se li nota), Lawrence Weiner, que en un pretès homenatge al poeta occità Frederic Mistral està a l’avinguda que Barcelona li té dedicada.
Monzó hauria d’haver llegit, potser ho ha fet, el que diu d’aquest escultor un tal Durozoi en un llibre publicat per l’Ajuntament de Barcelona (llibre onfàlic, com ens agrada mirar-nos el melic!), que és un catàleg de totes les escultures que hi ha a la ciutat: "L’escultura radica en les paraules, està en aquests materials als quals les paraules fan referència". Possiblement, s’estaria partint el pit de riure davant de tanta “gilipòndia”.
.
Continuant amb La Vanguardia i els llibres, el crític Robert Hughes es despatxa a gust en la introducció que fa en un llibre sobre el Palau de la Música. De fetitxista i miop titlla l’actual culte que es rendeix a Barcelona a l’obra de Gaudí. En la distància em recorda unes xerrades amb Santos Torroella i Ramón Gaya sobre el Modernisme. Gaya, sense perdre la seva elegància ni canviar el gest de la cara, quan parlava del Modernisme deia el “Merdellonisme”... i li sortia un llunyà accent català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada