No hi ha res més verd que l'aigua

Lluents al delta

De bon matí, quan anava cap a la feina, pel camí de casa m’he trobat una parella de perdius. Feia uns quants dies, a la caiguda de la tarda i per la nit, que sentia cantar als perdigots. No s’han esfereït i han continuat caminant amb tota parsimònia; algun moment semblava que mostraven certa intranquil·litat i aixecaven el cap estirant el coll i llavors aprestaven el pas, corrinyaven però al cap d’una estona tornaven a parar-se i es confiaven. El seus pits lluïen roig sang de colors metàl·lics. D’aquí no res, si hi ha sort, les tornaré a veure potser acompanyades per una rabera de perdiganes que si es veuen sorpreses s’acoten i es mimetitzen amb el terra per així passar desapercebudes. És tot un espectacle veure-ho i després com corren, que sembla que tinguin la força al bec en lloc de a les potes.

Els arrossars del delta, ja tots anegats, lluentegen reflectint d’una manera especial els darrers rajos de la solpostada. Dóna la impressió que el reflex és més intens que la font, degut potser als bancals de terra fosca que els emmarquen. Alguns lluents, que ja verdegen, donen una imatge de frescor i de tranquil·litat. L’horitzontalitat del paisatge, només trencada per les capçades d’alguns arbres(com enyoro les grans arbredes vorejant els canals i els camins), convertits en punts, comes, accents de la bellíssima plana que és aquest delta. Aquesta plana, avui per la tarda, era la partitura d’un poema simfònic, on els arbres amb les seves notes de color posaven la nota musical al pentagrama dels lluents.
Els tendres verds que avui tímidament ja es veien pel delta són els heralds de tots els verds que dins de poc s’hi donaran cita.