Boirines a la vall del riu.
Ahir, de bon matí i amb els primer rajos de sol, la vall del riu oferia una vista emboirinada. Les lleres de l'Ebre i del canal estaven cobertes per una densa capa de boira que, esfilagarsant-se, també cobria els camps contigus. Com una vànova que la vall, mandrosa, encara no s’hagués tret de sobre perquè gandulejava. El sol que despuntava per les muntanyes a l’altura de La Calle daurava el paisatge i el feia encara més irreal. Les masses arrodonides i geomètriques dels tarongers contrastaven amb les rengleres dels xiprers que solemnes complien el seu deure: apuntar cap al cel, que ahir al matí semblava que hagués caigut sobre la vall.
Darrerament, observo que qualsevol que publiqui els seus escrits a la premsa, revistes, llibres i escrigui sobre art demostra tenir un gust, diguem-ne, eclèctic. Les seves opinions són funambulesques, és a dir: sempre cercant l’equilibri. Avui exalten al modern de torn carregant-se de passada tota la historia de l’art i demà li posen les flors al clàssic del qual el suplement setmanal de torn porta unes ressenyes. Sempre es mouen, emprant el savi refranyer, poniendo una vela a Dios y otra al diablo. Si a més a més, l’artista de qui s’ocupen, té alguna mena d’estigma social, personal o polític llavors és que ja n’hi ha com per sucar-hi pa.
Ramón Gaya, és un dels artistes als qui tots els lletraferits, ara, reivindiquen i els qui no en tenen ni idea de com pinta (parlo en present perquè la pintura de Gaya, com la literatura, sempre és present), es porten l’aigua cap al seu molí i munten un panegíric polític. Descobrir la seva pintura un cop s’ha mort, o desconèixer el seu pensament hauria de ser considerat delicte. I alabar-lo amb la mateixa intensitat en que alaben a Tàpies o a qualsevol altre de la mateixa corda ja no és eclecticisme; aquí el crític és un acomodatici.
Clar i català: si t’agraden Gaya i Tàpies, tens un problema... psiquiàtric.
Darrerament, observo que qualsevol que publiqui els seus escrits a la premsa, revistes, llibres i escrigui sobre art demostra tenir un gust, diguem-ne, eclèctic. Les seves opinions són funambulesques, és a dir: sempre cercant l’equilibri. Avui exalten al modern de torn carregant-se de passada tota la historia de l’art i demà li posen les flors al clàssic del qual el suplement setmanal de torn porta unes ressenyes. Sempre es mouen, emprant el savi refranyer, poniendo una vela a Dios y otra al diablo. Si a més a més, l’artista de qui s’ocupen, té alguna mena d’estigma social, personal o polític llavors és que ja n’hi ha com per sucar-hi pa.
Ramón Gaya, és un dels artistes als qui tots els lletraferits, ara, reivindiquen i els qui no en tenen ni idea de com pinta (parlo en present perquè la pintura de Gaya, com la literatura, sempre és present), es porten l’aigua cap al seu molí i munten un panegíric polític. Descobrir la seva pintura un cop s’ha mort, o desconèixer el seu pensament hauria de ser considerat delicte. I alabar-lo amb la mateixa intensitat en que alaben a Tàpies o a qualsevol altre de la mateixa corda ja no és eclecticisme; aquí el crític és un acomodatici.
Clar i català: si t’agraden Gaya i Tàpies, tens un problema... psiquiàtric.
.
No hem de ser mai gasius amb el talent; hem de balafiar-lo a mans plenes perquè ens reverteixi, crescut, multiplicat, enriquint-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada