Saber estar sol és la verdadera aventura del present. Phillipe Sollers

La buguenvíl·lia, a certes hores del dia, tenyeix amb el seu color tot l’aire de l’atri. La primarietat del magenta, tan artificial i plastificada, adquireix una naturalitat subtil, tot i l’estridència cromàtica. Segons com li dóna el sol el contrast fa que les bràctees llampurnegin i adquireixin una transparència... oriental. A la solpostada, amb tonalitats daurades, la brisa la fimbreja i sembla un eixam de papallones que vagin a la joca.
La lenta llum del capvespre fa que el fúcsia es dilueixi fins barrejar-se amb la foscor. El blanc del pati, llavors, comença a blavejar i la buguenvíl·lia s’apaga com ho faria un braseral per donar pas, no a la cendra, sinó a l’anyil de la nit quasi estiuenca.

.

Amb una cara com un bisbe i un llustre com mai. D’aquesta manera tan antiga, tan de poble i tan gràfica, i per tant tan acurada, ha definit una amiga l’aspecte d’algú que, convalescent d’una operació, va anar a visitar a l’hospital pensant-se trobar-se’l fotut.

Temprança i escepticisme

.

Rebuscant per uns calaixos han aparegut els esbossos que vaig fer per un cartell. Passo al detall. Un dia per Tortosa vaig trobar-me amb X que em va assabentar del seu estat de salut i de que es deixava moltes de les activitats que solia dur a terme. Em va demanar si podia fer una exposició i el cartell per la fira de la terrissa de La Galera. Vaig acceptar. Vaig fer l’exposició i vaig presentar el cartell.
Com sempre que presentes aquests tipus de manufactures, hi ha algú, "expert", que demana fer-hi canvis. A La Galera, possiblement, hi van concórrer tots els "experts". Tots van donar la seva opinió. Finalment el cartell va ser rebutjat. Res a objectar, cada entitat és lliure de publicar el que més li plagui o els representi. El que ja no és de rebut és que no m’hagin tornat l’original, tot hi les trucades que he fet reclamant-lo.
PS. El cartell, com tot el que et venen a demanar per aquestes contrades, era per la cara. Quan disposen de diners se’ls gasten amb forasters o amb caudataris.

.

Llegint un autor aixoplugat en aquestes terres, he passat unes bones estones tot i que no comparteixo alguns dels seus punts de vista (bon senyal). A Unamuno no se li pot dir animal ni de broma, ni com a boutade (per utilitzar llenguatge de grafòman), ni utilitzar aquest epítet per definir a Pla.
De Pla diu que a les seves pàgines sempre hi troba detalls lírics i que per tal que no el considerem un artistot, el repeteix tres o quatre cops en la mateixa pàgina, per desactivar la troballa amb la reiteració. Bona observació. En canvi, un ha pensat amb el teatre i en Benavente que deia que dalt d’un escenari les coses s’han de repetir tres vegades perquè la gent se n'assabenti. Només al teatre, afegeixo?.

La distància fa augmentar el respecte. Tàcit

Els nenúfars

Assegut a la terrassa de casa deixo anar la vista. A cops m’entretinc mirant qualsevol tija o flor, d’altres el reflex que fa el fimbreig d’una branca a les aigües de l’estany. Potser un peix de color taronja que treu el cap com si volgués beure aire o una granota que ajupida damunt la fulla d’un nenúfar esperant cruspir-se un insecte em tindran embadalit una estona. Possiblement em distrauré seguint el vol d’una libèl·lula de finíssimes ales blaves i que acarona l’aigua deixant-hi unes tènues, quasi imperceptibles, ones. Molts ocells venen a beure a l’estany i alguns d’ells, sobretot els pardals, mengen les molles de pa que donem als peixos o les restes del menjar dels gossos. També s’hi solen acostar per abeurar-s’hi merles, capsigranys, gafarrons, verderols i darrerament tórtores ja que han fet dels arbres de casa el seu lloc de cria.

Els nenúfars de casa, aquarel·la

L'aquarel·la, considerada per alguns obra menor, no és una manera de pintar com molts creuen, ni molt menys una tècnica, sinó que és una manera de veure les coses, com un estat d'ànim. Hi ha dies que un té la visió d'aquarel·la i llavors només tinc que agafar els trastes, aigualir els colors i deixar que amarin el paper.

Algunes d'aquestes tardes de mandra i contemplació l'aquarel·la és un bon antídot contra la peresa.

Salvar, de mil imatges, una imatge. Gerard Vergés

L'Ebre al capvespre.

Un dia abans vaig rebre la invitació (aquest cop va arribar). Era per assistir a l’entrega de la medalla d’or de la ciutat al poeta Gerard Vergés. Tot l’Ajuntament en ple per honorar a l’home de lletres. Tot? No, els representants del PP van excusar la seva assistència per problemes d’agenda. El problema, possiblement, no era d’agenda sinó de mala educació. Els representants dels altres partits, en el seu afany per sortir sempre a la foto, van allargar massa l’acte, repetint obvietats i privant al públic assistent d’escoltar tot el parlament de qui devia fer la lloança del poeta, un Manel Ollé arravatat (només des de l’arravatament i la passió és pot parlar de poesia), que va tenir d’escurçar el seu parlament.
El cor Flumine, que va cloure l’acte (quin encert que actuessin), va interpretar tres temes en honor al sr. Vergés. Em va agradar la manera en que frasejaven la composició Stormy Weather. La veu masculina fent el solo de Georgia on my Mind ratllava la negritud.
Més de cent persones vam voler acompanyar-lo en aquest acte. Vaig intuir que la majoria del públic eren família i amics, professors de literatura d’instituts i dos o tres artistes del món de la plàstica. Vaig trobar-hi a faltar als artistes, escriptors, lletraferits i membres de la culture club del territori, els quals se’ls omple la boca quan parlen de l’homenatjat i que quasi bé tots han cercat el seu sopluig per la pàtina de cultura, demanant-li presentacions o padrinatges, ja siguin per una exposició o per la presentació d’un llibre. Tristament, es compleix l’adagi: Només som desagraïts amb qui li devem favors.
Un, particularment, ja està fent el seu homenatge al poeta. Rellegeixo les seves Tretze biografies imperfectes i no he abandonat mai la lectura dels seus sonets de Shakespeare (com s’equivoquen qui diuen que els va traduir. Traduttore, traditore, el poeta tortosí no els ha traït sinó que els ha il·luminat en una llengua que ja feia massa anys que ho esperava), com tampoc he deixat de llegir el Lliri entre cards; el seu poema Art poètica hauria de ser un cànon a seguir per tota aquesta corrua de desagraïts, perquè aprenguin a esporgar i així ens estalviarem que ens facin passar bou per bèstia grossa i tots hi sortirem guanyant.
No fa pas gaire tombant per la Internet vaig trobar un poema seu: Fa deu anys, fa deu segles, on hi ha tota l’ànima de la seva poesia resumida i que a mi també em pena que puguem oblidar els clàssics, que tot sovint els pensaments naufraguen, que naufraga el desig, que el cor naufraga, que el jorn més impensat hem de morir. Tot hi així, sortosament, els poetes inventen signes i mots alats.
Actes com el d'ahir al vespre a l’espai Sant Domènec el reconcilien a un amb els estaments polítics de la ciutat.

No hi ha res més verd que l'aigua

Lluents al delta

De bon matí, quan anava cap a la feina, pel camí de casa m’he trobat una parella de perdius. Feia uns quants dies, a la caiguda de la tarda i per la nit, que sentia cantar als perdigots. No s’han esfereït i han continuat caminant amb tota parsimònia; algun moment semblava que mostraven certa intranquil·litat i aixecaven el cap estirant el coll i llavors aprestaven el pas, corrinyaven però al cap d’una estona tornaven a parar-se i es confiaven. El seus pits lluïen roig sang de colors metàl·lics. D’aquí no res, si hi ha sort, les tornaré a veure potser acompanyades per una rabera de perdiganes que si es veuen sorpreses s’acoten i es mimetitzen amb el terra per així passar desapercebudes. És tot un espectacle veure-ho i després com corren, que sembla que tinguin la força al bec en lloc de a les potes.

Els arrossars del delta, ja tots anegats, lluentegen reflectint d’una manera especial els darrers rajos de la solpostada. Dóna la impressió que el reflex és més intens que la font, degut potser als bancals de terra fosca que els emmarquen. Alguns lluents, que ja verdegen, donen una imatge de frescor i de tranquil·litat. L’horitzontalitat del paisatge, només trencada per les capçades d’alguns arbres(com enyoro les grans arbredes vorejant els canals i els camins), convertits en punts, comes, accents de la bellíssima plana que és aquest delta. Aquesta plana, avui per la tarda, era la partitura d’un poema simfònic, on els arbres amb les seves notes de color posaven la nota musical al pentagrama dels lluents.
Els tendres verds que avui tímidament ja es veien pel delta són els heralds de tots els verds que dins de poc s’hi donaran cita.

La casa de Bernarda Alba

.

La poesia és fora del poema que és on ha de ser. Gerardo Diego.

.

Núria Espert

Anada a Barcelona per veure La casa de Bernarda Alba. Mentrestant fèiem temps pel teatre visita a la llibreria Jaimes. Entre la volguda paperassa una troballa: Le monde de Proust, recull de les fotos que va fer Paul Nadar, el qual feia temps que el volia comprar. Tinc aliment per unes quantes setmanes. Sortir de Jaimes i entrar a La casa del libro per acabar de refinar els pes. Com que Maria vol estudiar filologia hispànica (no hi ha res com ser jove per ser atrevit) li he regalat un llibre, molt ben editat, de les poesies de Machado, a veure si així contrarestem la perniciositat de les lectures obligatòries de la seva profe de castellà.

Tota la poesia de Lorca damunt de l’escenari. Que soni actual un text que parla de la repressió, del dol, de la virginitat ja és tenir mèrit. Encara més, que no soni encarcarat el seu llenguatge en una societat que malparla un idioma trufat d’estrangerismes i qualsevol altra cosa que no sigui ni culte ni poètic. Al teatre, ahir, les dones de poble del Lorca parlaven que se’ls entenia tot. I amb un castellà nítid com nítida va ser la posta en escena.
Pascual i Espert ens han mostrat una Bernarda plena de matisos i el que és més important, una Bernarda que és tan víctima com les filles que ella victimitza. En definitiva, una Bernarda més humana més propera i més dèbil perquè només els dèbils poden arribar a ser tan superbs i malvats en un arravatament.
Una gran part del públic, com sempre sol passar i massa sovint, riu a deshora i sempre del que no hauria de fer-ho. Riure quan la mare de la Bernarda, en un dels moments més dramàtics de l’obra, ens mostra la seva grandesa, és demostrar que quelcom no funciona en el receptor ja que l’emissor, en aquest cas, és brillant. Personalment, estava esperant el moment final en que Bernarda demana silenci dient que la seva Adela ha mort verge (potser recordant el que diuen va passar a l’estrena a Buenos Aires). Tot i la calor, un calfred va posar-me la pell de gallina i vaig plorar d’emoció.
La Maria, que va està plorant durant la representació (com la majoria de nosaltres), ahir va tenir un bateig teatral històric que possiblement no oblidarà en sa vida.
L’escenografia, subtil, aèria, ingràvida i transparent. Tot en aquesta Casa és poesia, sentiment i talent. Talent a dojo.

Els poetes tenen llicencia per mentir. Plini el jove

Boirines a la vall del riu.

Ahir, de bon matí i amb els primer rajos de sol, la vall del riu oferia una vista emboirinada. Les lleres de l'Ebre i del canal estaven cobertes per una densa capa de boira que, esfilagarsant-se, també cobria els camps contigus. Com una vànova que la vall, mandrosa, encara no s’hagués tret de sobre perquè gandulejava. El sol que despuntava per les muntanyes a l’altura de La Calle daurava el paisatge i el feia encara més irreal. Les masses arrodonides i geomètriques dels tarongers contrastaven amb les rengleres dels xiprers que solemnes complien el seu deure: apuntar cap al cel, que ahir al matí semblava que hagués caigut sobre la vall.

Darrerament, observo que qualsevol que publiqui els seus escrits a la premsa, revistes, llibres i escrigui sobre art demostra tenir un gust, diguem-ne, eclèctic. Les seves opinions són funambulesques, és a dir: sempre cercant l’equilibri. Avui exalten al modern de torn carregant-se de passada tota la historia de l’art i demà li posen les flors al clàssic del qual el suplement setmanal de torn porta unes ressenyes. Sempre es mouen, emprant el savi refranyer, poniendo una vela a Dios y otra al diablo. Si a més a més, l’artista de qui s’ocupen, té alguna mena d’estigma social, personal o polític llavors és que ja n’hi ha com per sucar-hi pa.
Ramón Gaya, és un dels artistes als qui tots els lletraferits, ara, reivindiquen i els qui no en tenen ni idea de com pinta (parlo en present perquè la pintura de Gaya, com la literatura, sempre és present), es porten l’aigua cap al seu molí i munten un panegíric polític. Descobrir la seva pintura un cop s’ha mort, o desconèixer el seu pensament hauria de ser considerat delicte. I alabar-lo amb la mateixa intensitat en que alaben a Tàpies o a qualsevol altre de la mateixa corda ja no és eclecticisme; aquí el crític és un acomodatici.
Clar i català: si t’agraden Gaya i Tàpies, tens un problema... psiquiàtric.

.

No hem de ser mai gasius amb el talent; hem de balafiar-lo a mans plenes perquè ens reverteixi, crescut, multiplicat, enriquint-nos.

Tota crítica actual és un pur sofisma.

En record dels teus ulls, oli

Les nits en que la lluna fa el ple, al camp, són nits de desvetllament, que no és el mateix que d’insomni o agrípnia i es viuen, millor dit es gaudeixen d’una manera diferent, com també són diferents depenent l’època de l’any.
Ahir, la lluna plena, gràcies al temps tan canviant en que ens obsequia aquesta primavera, va ser especial. El cel ennuvolat ens va permetre fruir d’un paraselene extraordinari durant una bona estona.
Sense cap dubte, i així ens ho recorda el refranyer espanyol, no hi ha lluna plena com la de gener, però ahir, quan els núvols ho permetien, la lluna va vessar el seu càntir de llet per tota la vall del riu

Estem vivint un període que fascinaria a Montaigne; ell, que va dir que la saviesa consisteix en anar-se acostumant a no entendre res del que passa i admetre, sense trencar-se el cap, senzillament, que res té explicació. Explicació lògica s’entén.

Continuant amb autors francesos, si Proust donava cada dia menys valor a la intel·ligència i Cocteau ens anima a curar-nos de la intel·ligència i no pas del opi, cal reivindicar doncs: Millor la intuïció que ens dóna la vida ?.

No és gens ample el camí que ens mena a les Muses. Properci

Aquarel·la

De tant en tant, a l’estudi hi faig una neteja. És a dir: m’hi passo unes quantes hores triant papers, retalls de diaris i revistes, catàlegs i demés paperassa que, no sé mai perquè (hauré de parlar-ho amb algun psiquiatre), mai acabo llençant-ho del tot: és a dir: no els llanço com era la primera intenció sinó que els airejo, els passejo, els canvio de lloc. Pobre de mi si goso llençar algun paper! per la estranya llei de Murphy al cap d’uns dies l’he de menester i em puc tornar boig cercant-lo de nou, i si ja me’n he desfet d’ell, llavors és la fi del món, em sento totalment desvalgut, perdut i ignorant ja que em sembla que tot el que sabia se me’n ha anat a les escombraries amb aquell retall de diari, fotografia o apunt.
Durant aquestes neteges temporals, que poden duran hores i fins hi tot dies, em sento una mica transportat. En realitat, el que crec que faig és abandonar-me al plaer de la lectura, d’una lectura amb sorpresa, miscel·lànica i de troballes.
Durant la darrera neteja, que encara no he donat per acabada, he trobat el catàleg d’una pintora gallega. I ja són casualitats, el catàleg és d’una exposició que va fer a Madrid durant els mesos d’octubre i novembre del 1990, en una galeria on jo hi havia d’exposar. La presentació del catàleg la feia, potser perquè la pintora va protagonitzar una de les adaptacions televisives de l’autor, un escriptor gallec, al qual la progressia havia perdonat el seu pas per la dreta franquista i l’havia adoptat convertint-lo amb una icona cultural: Torrente Ballester. La presentació, curta, traspuava obligació (potser hauria d’escriure-ho amb present ja que la literatura sempre és present, mai passat), però també claredat i sinceritat. I sobretot honestedat.
En unes trenta línies l’escriptor ens diu que ell és un aficionat a la pintura i que per això no hem de deduir necessàriament que “n’entengui ” de pintura i ens diu que és convenient distingir entre aficionat i entès. És per això que diu, que ell ni classifica, ni relaciona, ni defineix sinó que mira, i que en el mirar i troba plaer. Acaba dient que el seu escrit no és crítica, evidentment, sinó Literatura (així amb majúscules) però que això és el que a un escriptor se li demana com a pòrtic d’una exposició: paraules que d’una manera o d’una altra reflecteixin el que s’anirà a veure, no pas que ho expliquin o ho jutgin. L’espectador que s’atansi a veure els quadres de la pintora es trobarà amb això: formes, imaginació i poesia. Ho remata dient: ja em sembla suficient.
Quina diferència dels escriptors, amanuenses i pendolaris que actualment es dediquen a omplir els catàlegs de les exposicions i les seccions culturals dels diaris, reservades al amics o als mantinguts, que no fan altra cosa que escriure del que ni saben ni entenen. És clar que, potser, aquesta és la tasca per la qual han estat cridats.

Totalment diferent era l'article signat per un periodista local al Qui paga mana, diari d'aquestes terres, sobre un pintor tortosí. L’escrit començava així: “Les Terres de l’Ebre han aportat al món de l’art alguns genis de la pintura. Un d’ells ha estat X...” No faré cap comentari, podria ser utilitzat en contra meva, però com diuen al meu poble, què sap el gat de fer culleres?.

Laus alit artem. Els elogis estimulan l'art. Sèneca

L'Ebre al crepuscle, Aldover. Oli

A la vida, tenim dues opcions: o ens mostrem tal com som o llavors haurem de ser el que semblem que som. Si això ho portem al món de l’art llavors entendrem el perquè la majoria d’artistes van vestits d’artistes, parlem com artistes i actuen com artistes, només així podem entendre perquè hi ha tan poca autenticitat en les seves... manufactures.

Cridar l’atenció sense cridar l’atenció: a això s’anomena classe. O ser natural amb qualsevol artifici.

A la dansa no se la pot matar des de la mateixa dansa. Maurice Béjart dixit. Aquesta observació, encertadíssima, podríem aplicar-la al món de la pintura, de l’escultura, de... del món de l’art al cap i a la fi. Si no es complís aquesta mena de sacrifici edípic, de deicidi, els genis sempre serien els mateixos i els egos en aquest món són tan grans i estan tan inflamats que només se senten realitzats després d’haver destronat, matat i profanat al mestre.

Sempre que escolto la sonata Waldstein de Beethoven no puc evitar recordar la banda sonora de El que el vent s’endugué. Les tres primeres notes del piano, subtils, en un allegretto moderato, em remeten a la banda sonora, arravatada i a viva orchestra, de la pel·lícula. Sempre estem bevent de les mateixes fonts.

.

La música és un ordre de sons antagònics al soroll. Però, més exactament, la música és un ordre en el temps, un art que dóna sentit i significat al fluid inabastable de la duració. Aquesta és la raó per la que una composició musical es divideix en “moviments”, sent cada moviment el resultat d’un “temps”: temps adagio, temps allegro o temps scherzo. Per nosaltres, nascuts en la cultura cristiana d’occident, el mínim elemental de temps significatiu, el mínim elemental de música, és el toc d’una campana (Félix de Azúa).

No hem d’intentar acontentar a qui mai es donaran per satisfets.

L'atri

Com que les tardes s’allarguen, quasi bé tant com l’ombra del xiprer, un ja ha començat a traslladar els atuells a l’atri on hi espero fer vida fins ben entrada la tardor.

.

A la bellesa i la vellesa, només s’hi arriba complint anys. És per això, que només s’entenen i s’aprenen amb el pas del temps.

.

La seva no serà una defunció, un traspàs, molt menys una mort ni un decés o òbit; serà una dormició. I el seu dormiment serà dels que la gent, per rendir-li tribut (com es diu ara), hi aplaudirà. Ara, el respecte, en un món tan televisiu, de reality-show, no es mostra en silenci, s’exterioritza aplaudint com si d’un espectacle es tractés. La premsa local li dedicarà florits obituaris (Segurament, alguns amanuenses i pendolaris ja el tenen escrit). Fins hi tot els seus enemics faran cua per escriure alguna noteta als diaris i revistes locals o sinó a cartes al director. Els divins, amics i enemics, tindran reservat l’espai d’articles d’opinió. Un cop mort estarà al lloc que més li agradava, persona tan necròfila.

.

Al morir, de quan en quan, algun gurú de l’art sol passar com en les millors famílies, la seva mort produeix pena, però l’heretar contenta a tothom.

Certes corrents de l’art actual estan curulles de cecs que guien a cecs

Avui, a la seva columna de La Vanguardia Quim Monzó broda, quan no ho fa?, el seu article. I ho fa amb la ironia que el caracteritza, però també ho fa amb contundència. "Tres zurullos són tres zurullos" diu, referint-se a una escultura de l'artista novaiorquès, autodidacta (no cal que es vanti d’això, ja se li nota), Lawrence Weiner, que en un pretès homenatge al poeta occità Frederic Mistral està a l’avinguda que Barcelona li té dedicada.

Monzó hauria d’haver llegit, potser ho ha fet, el que diu d’aquest escultor un tal Durozoi en un llibre publicat per l’Ajuntament de Barcelona (llibre onfàlic, com ens agrada mirar-nos el melic!), que és un catàleg de totes les escultures que hi ha a la ciutat: "L’escultura radica en les paraules, està en aquests materials als quals les paraules fan referència". Possiblement, s’estaria partint el pit de riure davant de tanta “gilipòndia”.

.

Continuant amb La Vanguardia i els llibres, el crític Robert Hughes es despatxa a gust en la introducció que fa en un llibre sobre el Palau de la Música. De fetitxista i miop titlla l’actual culte que es rendeix a Barcelona a l’obra de Gaudí. En la distància em recorda unes xerrades amb Santos Torroella i Ramón Gaya sobre el Modernisme. Gaya, sense perdre la seva elegància ni canviar el gest de la cara, quan parlava del Modernisme deia el “Merdellonisme”... i li sortia un llunyà accent català.

Le plus grand art: rester soi même. El més gran art: ser un mateix. Montaigne

Les prunes, oli (fragment)

Un, com suposo la majoria, té certes manies a l’hora de llegir. Una d’elles, em porta quasi bé sempre a fer relectures de passatges o capítols sencers, quan no de tot el llibre si aquest, en aquesta manera que tenen, de fet inexplicable, de cridar-nos l’atenció, sigui perquè no estan al seu lloc o un punt de llibre o mitja quartilla (on hi faig anotacions), sobresurt de les seves pàgines, fa que em fixi en ell.
Fent “dissabte”, m’he trobat amb una edició de S.T. Coleridge. Són assajos sobre les belles arts, el gust, la bellesa, la poesia. En un d’ells tracta d’egoista a Montaigne (tot hi que encara que fos veritat, escrivint com ell va fer-ho, ho dubto; no sé que toca el pet al beure), mentre el compara a la persona que està criticant: Sir Thomas Browne. Tot ve a resultes d’unes observacions sobre la grandesa humana que, lògicament, podríem traslladar al nostre país: L’home més gran és aquell que forma el gust d’una nació i el següent més gran és aquell qui el corromp. S’accepten apostes.
Per desagreujar Montaigne, amb una cita seva encapçalo aquesta entrada i a més a més, m’estic bevent un culet de Sauternes, Château d'Yquem, que estava patint dins la nevera; unes avellanetes de Reus per posar-hi el toc autòcton.

El dibuix és l’honradesa de la pintura. D’Ors.

De Velázquez, dibuix a llàpis

Està vist que les invitacions floreixen amb la primavera. N’he rebut una altra més, aquesta de l’Escola d’Art i Disseny que organitza una expo revival, tipus “los viejos roqueros nunca mueren”. Hi estan els de sempre amb algun afegitó que durant els anys seixanta encara s’ho estava pensant, si agafar el llapis o el pinzell i algun altre que en lloc d’agafar llapis es va afiliar al PSUC.
El títol de l’exposició és ben ensabonador: L’evolució del llenguatge artístic. Creadors dels anys 60. Terres de l’Ebre. Creadors, ni més ni menys, quina excelsitud i segurament ni es ruboritzen.

Cinism is an unpleasant way of telling the truth, Lillian Hellman. El cinisme és una manera desagradable de dir la veritat, n’hi ha una altra de dir la veritat a qui ha fet de la seva vida una mentida?
De Lillian Hellman tinc una 1a edició americana, de 1973, del seu llibre que més m’ha emocionat: Pentimento, llibre amb títol i contingut pictòric que em va portar a voler descobrir la resta de la seva obra. Anys més tard, ja instal·lat a Nova York i dintre de la comunitat jueva, vaig poder conèixer i aprofundir en la seva obra, sobretot la teatral. Al cap d’un temps, vaig fer una sèrie de pintures homenatjant-la. He de remenar entre les fotos i diapositives a veure si en trobo alguna.

Los cuatro muleros de Lorca, és una de les peces seves que més m'agrada, la canti qui la canti, fins hi tot la Estela Morente i l'Ana Belén no l'han pogut desvirtuar, té una gràcia que la fa única. Si a més a més la podem escoltar interpretada per Victoria de los Ángeles o Teresa Verganza el plaer ja es subliminitza.

.

De los cuatro muleros

que van al campo,

el de la mula torda,

moreno y alto.

De los cuatro muleros

que van al agua,

el de la mula torda

me roba el alma.

De los cuatro muleros

que van al río,

el de la mula torda

es mi marío.

¿A qué buscas la lumbre

la calle arriba,

si de tu cara sale

la brasa viva?.

Hi ha una altra estrofa, suposo que sense autoria, que li afeigeix una mica més de malícia i que la canta amb molta gràcia Flor de Córdoba:

Ay! que me he equivocao,

ay! que me he equivocao,

que el de la mula torda,

mamita mia es mi cuñao, es mi cuñao.

I la remata amb una altra estrofa que és tota una declaració d'amor, senzilla, com ha de ser:

Está lloviendo en el campo

ay! mamita mia mi amor se moja,

quien fuera un arbolito

ay! mamita mia,

cargao de hojas.