Una visita ràpida a la Fundación Juan March. Per dos motius: se’ns va fer tard i en 15 minuts tancaven i perquè, sincerament, la pintura de l’Imperi, continua sense emocionar-me. Els anglesos, no han estat elegits per a la pintura (o potser hauria de dir que la pintura no els ha triat), tret de Constable i unes quantes aquarel·les de Turner la resta són pintors que... fan anar els pinzells. Alguns de manera lloable i amb preciosisme, però es queden a la superfície.
Potser és per això que els britànics són grans il·lustradors, se’ls hi dóna molt bé les estampes, el grafisme, el dibuix naturalista, l’arquitectònic; en canvi, la pintura se’ls resisteix.
La mostra, reuneix entre pintures, escultures, obra sobre paper, fotografies, llibres i revistes més de 180 peces, sortides de la “industrialitat” de més de cent artistes que van des del segle XV al XX. Cinc segles per mostrar el que els anglesos consideren art i que possiblement sigui el reflex del seu tarannà, de la seva flegma: un art que no emociona, i que arriba al seu clímax de la mà dels artistes de finals del segle XX.
El catàleg, editat amb motiu de la mostra, sí que és un tresor. Els texts que l’acompanyen, d’artistes, assagistes, historiadors són una selecció molt cuidada del que en els illencs excel·leixen: les lletres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada