Homentage a Maria Blanchard, oli/tela.
María Blanchard, per fi! El Centro de Arte Reina Sofía presenta fins a finals de febrer una antològica dedicada a la pintora. Nascuda a Santander el 1881, va estudiar a Madrid amb Emilio Sala, Fernando Álvarez de Sotomayor i Manuel Benedito, fins que gràcies a dues beques es trasllada a París on estudia amb Anglada Camarasa. Sembla ser que la seua primera exposició “Los pintores íntegros”, l’any 1915 a Madrid, organitzada per Ramón Gómez de la Serna, va ser un escàndol per a la rància societat capitalina de l’època.
És l'any 1916 quan decideix instal·lar-se definitivament a París i entra a formar part del moviment cubista, convertint-se en una de les primeres figures. No obstant, el cubisme de María Blanchard poc té a veure amb el cubisme pictòric; la seua obra és, ni més ni menys, una expressió de la seua profunda i rica vida interior, amb una sensibilitat fora de tota comprensió i una total ruptura amb els canons i els gustos dominants.
L’obra de l’artista, víctima d'una crisi d’espiritualitat, es torna melancòlica; els seus colors s’irisen, les imatges es trenquen, la llum s’allibera i els objectes es desmaterialitzen i adquireixen... presència.
María Blanchard, que degut a una caiguda de la seva mare quan estava embarassada va patir de cifoscoliosis, amb doble desviació de columna, va patir tota la seua vida. Evitava que se li fessin fotografies i defugia el tracte, amagant la seva gepa. Canviaria tota la meua obra... per una mica de bellesa, solia dir.
Federico García Lorca, en una elegia dedicada a la pintora, acaba dient: "Pero hablo de tu cabellera y la elogio, y digo aquí que tenías una mata de pelo tan generosa y tan bella que quería cubrir tu cuerpo, como la palmera cubrió al niño que tú amabas en la huida a Egipto. Porque eras jorobada, ¿y qué? Los hombres entienden poco las cosas y yo te digo, María Blanchard, como amigo de tu sombra, que tú tenías la mata de pelo más hermosa que ha habido en España".
Aquesta elegia, i l’admiració que ja sentia per Marie Blanchard, van ser qui em van portar, farà més de trenta anys, a dedicar-li aquesta pintura que avui, un cop més, porto al blog.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada