Les sales d'exposicions a Tortosa

Maternitat, Soriano Montagut

Fa una colla d’anys funcionaven a Tortosa unes quantes sales d’exposicions que solien mantenir una programació prou estable i que a més a més eren cèntriques. D’uns anys ençà és pràcticament impossible veure una exposició a la ciutat que no es faci en un lloc de gestió municipal o del Govern, en unes sales que solen quedar fora mà i a les que s’hi ha d’anar expressament, en uns horaris i dies d’apertura, no gaire engrescadors, amb el que tot això comporta. 

Aquestes passades festes de Nadal la ciutat ha pogut gaudir de tres exposicions. Al Palau Oliver de Boteller, amb inauguració oficial, catàleg i parlaments, del pintor Frederic Mauri. A l’anomenat Museu de L’Ebre, sota el pont del Mil·lenari, hi he penjat una selecció d’obres dels meus 35 anys per aquestes terres, presentada pel director del centre i per Joan Panisello, comissari de la mostra.

La tercera exposició que romandrà oberta fins el mes de març l’organitza l’Ajuntament i es presenta al recentment inaugurat Museu de Tortosa, a l’antic escorxador. Es titula Mirades a la Col·lecció, les medalles d’art de la ciutat i és un recull de les obres guanyadores dels diferents concursos que s’organitzaven i de la medalla Gimeno de pintura durant les seues interrompudes edicions.

L’exposició, tot i estar presentada amb interès i volent “reverdir llorers” és trista i ens descobreix una evidència: les obres guanyadores de concursos no resisteixen el pas del temps, que aquest sí que és un jurat implacablement just. I a què és degut això? Doncs perquè van ser triades amb ínfules de modernitat i acaben mostrant la poca visió dels jurats que en lloc de premiar una obra, busquen premiar-se ells triant a tal o qual artista i la majoria de vegades evidencien favoritismes o altres interessos... espuris. 

El dia de la inauguració, amb l’ajuntament al capdavant, els allí presents minsament il·luminats per la llum de la sala (els quadres volem llum), semblava que assistíem a una vetlla.

Curiosament, potser l’única obra que continua viva és la terracota d’Innocenci Soriano-Montagut.