Al jardí, pintant nenúfars.
Tornant de Roma i Madrid, un cop instal•lat a casa, s’ha de tornar a la rutina, en aquest cas vacacional, ja que, contràriament al que se sol creure i esventolar, la vida rutinària és productiva. En aquesta rutina hi ha un lloc per llegir el diari i escoltar les notícies.
En recordo dos, la memòria és selectiva. Un artista, a la contraportada de La Vanguardia, quan l’entrevistadora li diu que els seus quadres són molt poètics li respon que estan fets amb caguerades d’orenetes. Posa les teles sota els fils on s’ajoquen els moixons i a esperar. Les orenetes que s’ajoquen a la porta del meu estudi no fan altra cosa que embrutar les rajoles i la iuca i el ficus on hi passen la nit.
L’altre, un dels grans de l’art actual, al seu retiro de Mallorca on cria rucs, explicava a les pàgines culturals del mateix diari, que es dedica a fer bustos dels prohoms de la cultura del territori amb els excrements dels èquids. No explica si ho fa en calent per poder modelar-ho millor o ho deixa eixugar. No entra en detalls creatius. Com que no hi ha dos sense tres, al cap d’uns dies una altra notícia artística-cultural amb tints escatològics ocupava una part del telenotícies, però si al escoltar-la em va cridar l'atenció, ara ni la recordo.
Un, fa uns quans anys, creia que amb la merde d’artiste de Piero Mazoni ja s’havia complit, però no. Va aparèixer un artista anglès que va modelar una verge (suposo que per agradar al Vaticà) amb excrements d’elefant, si mal no recordo. Uns quans anys després, i en ple estiu, sembla que la merda torna a ser la protagonista.
Mentrestant, un es dedica a perdre el temps pintant nenúfars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada