Lucien Freud. Obituari.

Foto de Freud que acompanyava l'obituari de The Economist.

A la habitació de l’hotel de Roma hi havia The Economist, revista que algunes tardes abans de fer la migdiada fullejava. El número del 30 de juliol portava un obituari de luxe, anunciat a la portada (amb joc de paraules): The nacked world of Lucien Freud. Com que el pintor anglès va morir el 20 de juliol ja havia tingut temps de llegir i escoltar les lloes a tots els diaris i telenotícies a casa.

La crítica era unànime (possiblement seguint la màxima no escrita de que no hi ha boda trista ni mort alegre): ha mort el pintor de la carn. Ha mort el millor pintor "figuratiu" del món (no tanta unanimitat). Ha mort el pintor del psicoanàlisi (per part de família).

L’obituari, que ocupa una pàgina, porta una foto del pintor amb el tors nu en acció. La paleta en una mà i l’altra agafant dos pinzells d’una cadira que n’està plena, enclavats a una pasterada feta de tubs i draps, i que sembla heretada del seu amic de pinzells i borratxeres Bacon. La foto, acompanyant el text té qualitats pictòriques, en un clarobscur (molt acusat a la revista) i composada en diagonal seguint la línia dels braços del pintor, és preciosa i recorda un sant Jeroni en penitencia més tirant a Ribera que a Caravaggio.

Crec que no és el mateix despullat que nu. Hi ha un matís... bastant ampli. Un cos nu irradia grandesa que un de despullat mai tindrà.  De la mateixa manera que la pintura de Freud està lluny de la... nuditat que tant va pintar. La seva és pintura sense matisos, grossa i per tant incapaç de poder atrapar la bellesa o la lletjor que un cos nu pugui mostrar. Els seus colors, mancats d’alè, són més propers de l’anècdota que de la realitat que pretén copsar. D’altra part, tan lloada per part de certa crítica i a la que deu tanta fama.