Davant la tomba de Rafael.
El Panteò és la primera visita del matí. Impressiona ja el pòrtic amb el frontó de l’entrada, sobri i majestuós. Creuem la columnata i entrem a la casa dels déus. Pel ull zenital hi entra un raig de llum arrodonit, retallat, límpid que sembla vulgui foradar les quadrícules d’enteixinat que formen la cúpula. La poca gent que hi ha ens permet poder embadalir-nos amb la magnificència que mostra sense angoixa. Entrant per l’esquerra, un soldat de gala munta guàrdia davant la tomba de qui fou rei d’Itàlia: Víctor Manuel II. Una mica més enllà la tomba d’un gran: Rafael, a qui cal retre homenatge.
El seu amic, el cardenal Pietro Bembo va fer escriure aquest epitafi: Ille hic est Raphael, timiut quo sospite vinci, rerum magna parens et moriente mori, (“Aquí està Rafael; la gran mare natura va témer ser vençuda per ell mentre va viure i morir amb la seva mort).
Al pomeriggio, al tombar la tarda, un cop el sol ja ha recorregut tot el Panteó s’apropa a la seva tomba per donar-hi una pinzellada de llum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada