Antonio López al Thyssen.

Escultura d'Antonio López a l'estació d'Atocha.

En el darrer torn de visites, les 10 de la nit, varem entrar per pegar un cop d’ull a la que s’anomena exposició de l’any. Mai he vist tanta gent al Thyssen ni tan entusiasmada.

He de dir que Antoñito López no ha estat mai sant de la meva devoció, ni quan era l’únic figuratiu en el desolat panorama pictòric peninsular. La seva anomenada com el màxim representant del realisme màgic o l’hiperrealisme de l’escola madrilenya em va decebre tan aviat com vaig veure la seva obra al natural. I passats els anys aquella mena de rebuig s’ha mantingut. Encara recordo El sol del membrillo: en la què devia ser una pel•lícula per enlairar obra i autor, hi vaig descobrir... vacuïtat i vanitat.

L’exposició que ocupa dos plantes mostra tot el que s’ha pogut recollir d’obra ja feta des dels seus inicis i obra recent d’un autor que de la tardança en acabar la seva obra, n'ha fet un estil. Quadres, escultures, dibuixos i esbossos acabats, inacabats, fets, refets, retallats i afegits. Fins i tot s’hi mostra una maqueta atrotinada del que deu ser casa seva. El que es podria dir un compendi d’inseguretats amb un denominador comú: tot és pla, sense cap mena de matisos i vibracions de color i el que és més decebedor: sense emoció. Tot és gran sense grandesa.

Una vitrina mostrava el que volien ser escultures, esbossos, del cap de la neta que en versió gegant i per partida doble hi ha a l’estació de l’AVE, en realitat semblaven una col•lecció d’exvots.

Per acabar, hi havia uns quans olis de petit format amb unes quantes roses en un vas. El senyor López hauria de visitar el museu de Ramón Gaya i prendre nota.

Demà al matí me n'aniré al Prado.