La piazza Navona amb la primera llum del dia.
A les sis del matí, quan el sol ja daurava els àtics dels edificis, ja anàvem cap a la plaça Navonna. Ningú pels carrers. La plaça sense un ànima la varem recórrer amunt i avall fent fotos mentre només s’escoltava l’aigua brollant de les dues fonts.
Tornada a l’hotel per esmorzar passant per altres carrers, sempre descobrint racons. De fet, Roma se la descobreix cada dia ja que encara que un passi cent vegades pel mateix lloc sempre hi veurà o hi trobarà quelcom de nou.
Galeria Doria Pamphilj, primera visita, noblesa obliga i primera hora del matí, bon hora per veure Velázquez. La galeria Doria, tot i estar tan abandonada, de fet com tota Roma, no ha perdut la seva bellesa. Alguns sòls, de terracota, col•locats la majoria en espina de peix, llueixen encara de manera esplèndida, no és el cas de les parets que mostren les marques del pas del temps i ofereixen al visitant un “totum revolutum” que arriba fins els alts sostres i fa que les cervicals se’n ressentin (Roma i les seves esglésies són un perill per les cervicals).
La saleta on es mostra el retrat d’Innocènci X, acompanyat d’un bust de marbre, dels molts que hi ha pel museu (el prelat devia ser molt presumit), està, com quasi bé totes les sales, molt mal il•luminat. Un, ha d'anar canviant de lloc i fent estranys gestos per evitar les lluïssors i les zones cegues de les pintures. Tot i així, és encara un privilegi poder contemplar-lo sense aldarulls de gent, sol, com en una visita íntima... una conversa privada.
La sala Aldobrandini, amb llum zenital, mostra les millors peces: Rafael, Caravaggio, Tiziano, Vasari (un davallament), Tintoretto (retrat d’un jove); això sí, tots penjats massa alts i rodejats de tota mena d’estatuària. L’exhibició continua amb Bellini, Filippo Lippi, Hans Membling, Parmigiano, Andrea del Sarto, Brueghel, Veronese, Carracci, Guercino, Correggio... i com hom pot imaginar-se amb tota una col•lecció de pintors italians que no havia sentit nomenar mai; de tots ells em va agradar Francesco Costanzo Cattaneo.
Una exposició titulada Vanitas tanca la visita. Allí, amb poca llum (suposo per crear ambient de recolliment) s’hi pot veure tota mena d’obra, majorment de Pasquale Quiesa i on hi sobresurten la Magdalena de Caravaggio i un san Girolano de Ribera. Dos olis sobre coure de Jan van Kessel, bodegons, tractats amb una tècnica de miniaturista, em van cridar l’atenció. Com també ho va fer una de les frases que introduïen a cadascuna de les sales: Di tutte la vanità la piú vana é l’uomo. Montaigne.
Abans d'abandonar l’edifici vaig tornar a fer una altra visita a Velázquez. Ell, tot sol, és l’ànima d’un museu (basat en la col•lecció privada d’una família que encara viu al palau) i que demostra, a qui ho vulgui entendre, que pintar no és omplir de color una tela, una paret o un sostre.
Velázquez, durant una curta estada a Roma va deixar molt clar amb dos obres qui era. Possiblement, Velázquez i Montaigne s’haurien entès a la perfecció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada