Els colors del camp.

Muscari

Fent una passejada pels voltants de casa un se n'adona com de ràpid canvia el paisatge aquests primers dies de primavera, encara que el temps no acabi de decidir-se, és a dir, a fer sol de valent i que les temperatures pugin. Entre els nous colors ja es comença a veure el violeta, color de setmana santa per excel•lència, dels diminuts i afiligranats muscari, que en castellà es diuen nazarenos. També ja hi ha una gran floridissa d’asfòdels; farigoles de totes les tonalitats, des del blanc fins al blavós passant pels rosats; romer, tan blau; les argilagues que camuflent les espines d'un daurat lluminós; conillets d’un cridaner fúcsia i la ravenissa, la blanca i la groga que sembla que s’ensenyoreixi de tot el camp que mostra la saó amb uns verds tendríssims.

Una imatge val més que mil paraules ?

Tríptics del Premio Internacional de Cerámica Contemporánea, Aragón 2010.

D’una temporada ençà, els cartells, tríptics, pamflets etc. per anunciar el que sigui han donat, com dirien els afectes, un pas endavant, encara que potser davant hi ha un precipici. Tot val per anunciar el que sigui i sembla que el que menys importa és el producte que s’anuncia; és més crec que és un plus de qualitat i de modernitat fer un anunci on no s’expliciti el que s’ha de fer saber; segurament els nous gurús i artistes del disseny i la publicitat ens en farien cinc cèntims i ens ho raonarien.

Festivals de teatre que el cartell és un meló obert pel mig; setmana cultural que el tríptic sembla una revista eròtica, trobada de llibreters amb roba estesa i així fins l’infinit que deu ser on resideix, en darrera instància, el quid de la creativitat.

Un, potser pels anys, els estudis, l’escola, és a dir la repressió, encara ensenya al seus alumnes la importància del cartell, de la imatge visual i el que ens diu o ha de dir al primer cop de vista. No cal ja ni que explicar, un cop oblidada la febre Mariscal, la importància de la tipografia per poder entendre millor el missatge. Superada ja la idea de que un cartell ha de ser un crit a la paret, també els dic que s’ha de poder llegir en un cop d’ull, com si anéssim en cotxe per l’autopista i d’una ullada ens haguéssim d’assabentar, sense distreure’ns, del que ens vol dir.

Avui he rebut dos tríptics, on m’anunciaven la desena edició de la fira de Ceràmica Contemporània de l’Aragó, i al primer cop d’ull semblava que m’invitaven a la festa de la picota a la vall del Jerte.

Què toca el pet amb el beure, que diuen al meu poble.

El silenci abans de Bach.

Die stille vor Bach

Del director, un ja no s’espera res (ja fa massa anys que viu dels redits de la gauche divine i de les ajudes estatals); al veure que hi participava l’enfant terrible de la música territorial m’esperava algun acudit visual, alguna irreverència, algun piano trencat o quelcom per l’estil (aquí l’ha ofegat) i a qui està dedicada la pel•lícula m’esperava... respecte.

Com que no vaig poder veure-la al cinema la vaig comprar en DVD. Tenia certa curiositat de veure-la tot i que l’instin d’emanació juanramonià em deia que hi havia quelcom que grinyolava. La foto del cartell, de la caràtula, tot i els dits empastifats de tinta (no puc creurem aquesta brutícia ni per estètica) de la mà dibuixant el pentagrama, augmentava les ganes de veure la pel•lícula. I aquesta, desafortunadament, és l’única imatge que és pot salvar, possiblement perquè no dura ni cinc segons. Tota la resta és postís, superficial i vuit. Fins i tot l’alemany que parlen, sobretot al mercat, de disseny medieval (quins bròquils i quins apis), sona fals.

El camioner intel•lectual, músic i amb la cabina decorada amb la Macarena, altres verges i crists coronats d’espines, és impagable. Alguna fixació sexual dels autors?

Yo dejaría así la fuente. JRJ.

Entre el llibres que estic llegint hi ha Guerra en España de JRJ, de l’editorial Point de Lunettes, en una edició d'Ángel Crespo revisada i ampliada per Soledad González Ródenas. El llibre és sucós, l’agafi per on l’agafi; personalíssim com només pot ser sent qui és l’autor. Circulava una edició, espurgada (per no emprar una altra paraula), del 1984 de l’editorial Seix Barral amb 400 pàgines menys on sembla que tota la progressia (i retrogressia), que no hi sortien ben parats, hi van posar l’estisores.

El llibre és un compendi de texts, cartes, poemes, fotografies, documents etc. que JRJ va anar recopilant i guardant per poder donar, des de l’exili, la seva visió de la guerra civil. Si, algú encara tenia algun dubte de que JRJ sempre va ser un home honrat i conseqüent amb tot el que feia i escrivia, aquest llibre li posarà les coses clares.

Cada pàgina és un descobriment i la lectura, tot i que un cop s’agafa el llibre és pràcticament impossible de deixar-la, la dosifico. Aquets darrers dies l’he dedicat a l’Album I, i de la col•lecció de fotografies amb notes i escrits em quedo amb la de la font d’Apolo, al passeig del Prado de Madrid. El peu de foto diu així: En Madrid, Las obras de arte están concienzudamente protegidas contra los bombardeos. La fuente de Apolo del Paseo del Prado, enteramente cubierta por un muro de ladrillos y sacos de cemento. Sota, escrit a mà, el poeta hi va posar: Yo dejaría así la fuente. Quanta raó tenia!

Serrat, Miguel Hernández.

Avui m’ha arribat el darrer disc de Serrat, dedicat a Miguel Hernández. Vaig escoltar fa dos setmanes la cançó que dóna títol al disc i vaig decidir, immediatament, comprar-lo, perquè hi ha gent que no es mereix ser piratejada. L’he estat escoltant aquest capvespre i he tingut la necessitat de tornar al primer Miguel Hernández (1972), per retrobar-me amb els records quan de jove era un dels meus discs preferits, i la senzillesa en l’acompanyament orquestral i amb una veu més jove però no per això menys madura.

Ara, estic escoltant Menos tu vientre, amb la seva introducció musical tan lleu i la seva lletra... i deixaré pel final la que sempre m’emociona: boca que arrastra mi boca, boca que me has arrastrado, boca que viene de lejos a iluminarme de rayos.

Els colors de l'Ebre.

L'Ebre des de casa, oli/fusta.

L’Ebre aquests darrers dies baixa ple, o ample, o gros, o crescut en paraules de la gent d’aquestes terres, de gent que el coneixen. Però tot hi anar el riu cabalós ve dolç, com tan sàviament diuen al delta (gràcies Marcel•la). Des de la finestra de l’habitació, on estic escrivint, es veu, ara que els aubes encara no verdegen, la seva línea transcorrent entre els horts i els tarongerars i que arribant "als Estrets", curiosament, s’eixampla. Avui l’aigua celeja i pel canvi de color es nota els llocs on està amansida. L’aire, que remoreja de baix, dibuixa grans superfícies sobre el riu que s’irisa o llampurneja. Estranyament, el reflex de l’aigua adquireix unes tonalitats i unes llums molt més clares que el celatge que aquestes hores ja comença a tenyir-se, enteranyinant-se, de roses, i malves.

Benet Espuny, esglèsia de La Reparació, Tortosa.

Benet Espuny treballant amb els esbossos a l'esglèsia de la Reparació de Tortosa.

L’altre dia, amb el pare, varem anar a visitar al sr. Benet ja que la seva salut l’impedeix pujar a casa com solia fer. Com sempre, i més darrerament, Benet va estar parlant dels seus records i que ara sembla que empri més, possiblement perquè recordar el manté viu.

Varem comentar l’exposició que li volen fer pel mes de juny en el remodelat Palau Oliver de Boteller. Un, té la impressió (i Benet també) que el que volen fer els organitzadors de la mostra (bé, si 9 olis, 7 o 8 dibuixos i 3 o 4 gravats es pot considerar una mostra) és rentar-se la consciència i fer currículum abans que Benet mori. Sembla ser, que els organitzadors ho atribueixen a la mala adequació que s’ha fet de la gran sala d’exposicions que hi havia al Palau Oliver. Tortosa, poc a poc s’ha anat quedant sense sales on poder penjar-hi cap quadre i una que quedava, infrautilitzada, han acabat amb ella. Qualsevol dia no només Tortosa sinó tot el territori es quedarà sense pintors.

Porto avui aqui al blog les fotos dels esbossos que Benet va fer per l’església de la Reparació de Tortosa on es pot apreciar com Benet estén sobre la paret els dibuixos definitius per estargir-los amb sinòpia (fer la trepa), i així poder començar els frescos. Era l’any 1953 i va ser ajudat pel seu company de l’Escola de Belles Arts de San Fernando Ramiro Ramos, nascut a Tànger. Hi van estar treballant quasi bé dos mesos i un cop acabat, Benet Espuny va marxar cap Estats Units.

L'art i la prudència.

Figues de moro, témpera/paper.

Encara que sembla que l’agosarament, la irreverència i la improvisació cotitzin a l’alça des que Duchamp pintés els seus acudits i eleves als altars de la modernitat el seu pixador, en el món de l’art hi hauríem d’entrar amb molta prudència, per no dir respecte ja que aquesta paraula pot semblar, als primmirats, autoritària, perquè d’un temps ençà sembla que amb l’àmbit artístic hi hem establert una relació quasi bé familiar.

Quasi bé tot és art; tot, gairebé tot és cultura i així anem sumant en una mena de litúrgia d’acceptació que sembla que el motiu que l’impulsi sigui, no cap altre més que, el de fer-nos passar bou per bèstia grossa.

No tot el que desperta la nostra curiositat o atenció pot, ni ha de ser considerat o catalogat d’interès general. Ni molt menys és art tot el que l'artista diu que ho és i el crític de torn, caudatari modern, ho corrobora.

El color ja primavereja.

Camí vell d'Ulldecona, oli/tablex.

Tot i el fred que encara està fent, els voltants de casa ja s’han omplert de color. Les ravenisses són les que han florit amb més abundància i tots els camps que no estan conreats mostren la seva blancor. Algunes zones del jardí mostren també la seva blancor, tan espessa i entapissada que hom diria artificial; res més lluny, és l’alyssum que mostra la seva blancor arrapada al terra i que a les hores que el sol calenta més desprèn una flaire dolça, mel•lífera, que atrau tota mena d’insectes i petits ocells. Als llocs més frescos i humits ja comencen a groguejar els trèvols i d’aquí a no res les farigoles lluiran les seves tonalitats blanques, rosades i blavoses.

L’elegància és actitud.

Hotel Flora, Venècia. Aquarel·la/paper.

L’elegància és actitud, no una actitud; la resta és abillament, decorat o accessori.

D'on no em criden què voldran de mi.

Aldover i la vall del riu des de casa, aquarel·la/paper.

Feia temps que no em trucaven de cap poble on fan concursos de pintura. L’altre dia, X, historiadora de l’art, em va contactar per si podia anar a “tal” poble per formar part del jurat d’un dels molts concursos de pintura que se solen celebrar per aquestes contrades. Estrany que pensés en mi ja que no tenim cap relació i a més no sóc de la seva corda, diguem-ne, estètica. No devia tenir a ningú més o potser els qui creia que li dirien que sí, li van dir que no.

Un, ja no s’estranya de res, però que X se’n recordés de mi per formar part d’un jurat em dóna a pensar ja que quan ha de repartir exposicions i catàlegs subvencionats no em troba a la seva agenda. Això definitivament em confirma que quan se’n recorden mi és quan menys em necessiten i així es compleix el vell adagi de on no em cridem què cony voldran de mi.

La naturalesa imita l'art.

Mont Caro nevat.

Les solpostades, amb els cims de Mont Caro com escenari, solen ser de contemplació i aquestes darreres setmanes, dia sí dia també, degut al temps tan canviant que tenim, han estat realment admirables. N’hi ha hagut de tota mena i podríem emprar adjectius bíblics, religiosos o eclesiàstics per nomenar-les. No obstant, serem senzills i ens limitarem a cercar paraules visuals o pictòriques per definir-los. A l’amiga Marcel•la li agrada molt la tan descriptiva a poqueta nit que empren els valencians; per aquestes terres, als foscans també resulta gràfica.

Els crepuscles, aquest hivern, han “imitat” totes les faccions artístiques, encara que sembla que han guanyat les impressionistes, les expressionistes i les romàntiques. Alguns d’aquestos capvespres han estat dignes de pintors, que sense formar part de cap escola, grup, facció o isme han creat mestratge i per conseqüència són únics, o sigui inimitables, com per tant són inimitables les postes de sol. D’aquest pintors únics, Ticià (el capvespre és l’hora de la pintura), Velázquez, Giotto, Rembrandt, n’hi ha hagut algunes.

Aquests dies ha estat Murillo qui ha rebut l’homenatge de la naturalesa, que emprant la seva pinzellada, ens recordava que a vegades, en contades ocasions, la naturalesa, com si pagués una mena de tribut als grans, imita a l’art.

"Toujours" Montaigne.

Bodegó en grocs, gouache/paper.

Montaigne, home savi, ens va deixar escrit que la saviesa consisteix en anar-se acostumant a no entendre res del que passa i admetre senzillament que no té explicació. Com es pot comprovar no anava gens desencaminat i això que no va conèixer els temps actuals, però sembla que els temps, iguals que les persones, no paren de assemblar-se i repetir-se.

La creació humana.

La plàtera de figues, oli/tela; detall.

Un, cada cop té més clar que en tota creació humana hi ha un afany d’orgull, en l’idea primigènia digne, però que ara deriva cap a l’infatuació i la supèrbia. Quan la creació perd o vicia el concepte ètic que, en principi, hauria de tindre, priva a l’art del que és la seva autèntica essència.