Avui m’ha arribat el darrer disc de Serrat, dedicat a Miguel Hernández. Vaig escoltar fa dos setmanes la cançó que dóna títol al disc i vaig decidir, immediatament, comprar-lo, perquè hi ha gent que no es mereix ser piratejada. L’he estat escoltant aquest capvespre i he tingut la necessitat de tornar al primer Miguel Hernández (1972), per retrobar-me amb els records quan de jove era un dels meus discs preferits, i la senzillesa en l’acompanyament orquestral i amb una veu més jove però no per això menys madura.
Ara, estic escoltant Menos tu vientre, amb la seva introducció musical tan lleu i la seva lletra... i deixaré pel final la que sempre m’emociona: boca que arrastra mi boca, boca que me has arrastrado, boca que viene de lejos a iluminarme de rayos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada