L'art i la prudència.

Figues de moro, témpera/paper.

Encara que sembla que l’agosarament, la irreverència i la improvisació cotitzin a l’alça des que Duchamp pintés els seus acudits i eleves als altars de la modernitat el seu pixador, en el món de l’art hi hauríem d’entrar amb molta prudència, per no dir respecte ja que aquesta paraula pot semblar, als primmirats, autoritària, perquè d’un temps ençà sembla que amb l’àmbit artístic hi hem establert una relació quasi bé familiar.

Quasi bé tot és art; tot, gairebé tot és cultura i així anem sumant en una mena de litúrgia d’acceptació que sembla que el motiu que l’impulsi sigui, no cap altre més que, el de fer-nos passar bou per bèstia grossa.

No tot el que desperta la nostra curiositat o atenció pot, ni ha de ser considerat o catalogat d’interès general. Ni molt menys és art tot el que l'artista diu que ho és i el crític de torn, caudatari modern, ho corrobora.