Die stille vor Bach
Del director, un ja no s’espera res (ja fa massa anys que viu dels redits de la gauche divine i de les ajudes estatals); al veure que hi participava l’enfant terrible de la música territorial m’esperava algun acudit visual, alguna irreverència, algun piano trencat o quelcom per l’estil (aquí l’ha ofegat) i a qui està dedicada la pel•lícula m’esperava... respecte.
Com que no vaig poder veure-la al cinema la vaig comprar en DVD. Tenia certa curiositat de veure-la tot i que l’instin d’emanació juanramonià em deia que hi havia quelcom que grinyolava. La foto del cartell, de la caràtula, tot i els dits empastifats de tinta (no puc creurem aquesta brutícia ni per estètica) de la mà dibuixant el pentagrama, augmentava les ganes de veure la pel•lícula. I aquesta, desafortunadament, és l’única imatge que és pot salvar, possiblement perquè no dura ni cinc segons. Tota la resta és postís, superficial i vuit. Fins i tot l’alemany que parlen, sobretot al mercat, de disseny medieval (quins bròquils i quins apis), sona fals.
El camioner intel•lectual, músic i amb la cabina decorada amb la Macarena, altres verges i crists coronats d’espines, és impagable. Alguna fixació sexual dels autors?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada