Mont Caro nevat.
Les solpostades, amb els cims de Mont Caro com escenari, solen ser de contemplació i aquestes darreres setmanes, dia sí dia també, degut al temps tan canviant que tenim, han estat realment admirables. N’hi ha hagut de tota mena i podríem emprar adjectius bíblics, religiosos o eclesiàstics per nomenar-les. No obstant, serem senzills i ens limitarem a cercar paraules visuals o pictòriques per definir-los. A l’amiga Marcel•la li agrada molt la tan descriptiva a poqueta nit que empren els valencians; per aquestes terres, als foscans també resulta gràfica.
Els crepuscles, aquest hivern, han “imitat” totes les faccions artístiques, encara que sembla que han guanyat les impressionistes, les expressionistes i les romàntiques. Alguns d’aquestos capvespres han estat dignes de pintors, que sense formar part de cap escola, grup, facció o isme han creat mestratge i per conseqüència són únics, o sigui inimitables, com per tant són inimitables les postes de sol. D’aquest pintors únics, Ticià (el capvespre és l’hora de la pintura), Velázquez, Giotto, Rembrandt, n’hi ha hagut algunes.
Aquests dies ha estat Murillo qui ha rebut l’homenatge de la naturalesa, que emprant la seva pinzellada, ens recordava que a vegades, en contades ocasions, la naturalesa, com si pagués una mena de tribut als grans, imita a l’art.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada