L'Hermitage al Prado.

De bon matí al Prado, per retirar les entrades amb reserva la mala organització fa que hi hagi cues i gent preguntant. Finalment, podem accedir, amb retard de l'hora fixada a l'exposició de L'Hermitage. Les dos plantes de la zona dels Jerónimos acullen la mostra.
Les primeres sales són la història del museu amb quadres que no haurien d'haver entrat mai al Prado, acompanyats d'objectes, tots amb el seu “pendant”, que suposo faran les delícies dels amants de les antiguitats i l'alta decoració, suntuosa i àulica, per partida doble i simètrica. Sortosament, alguna que altra peça ens fa ralentí la mirada. Una col·lecció de joies, de les més diverses procedències, usos, materials i estils, que faran embadalir a moltes senyores, totes envitrinades i molt acuradament il·luminades ens van marcant el camí cap on, afortunadament, hi ha penjada una mostra més que sucosa dels grans de la pintura.

Tot i així, a l'entrada un petit marbre d'Antonio Lombardo, Filoctetes, ens arriba a l'ànima i ens comença a preparar l'ànim pel que ens espera a partir d'ara. Lorenzo Lotto amb La fugida a Egipte amb santa Justina ens obre la porta a la pintura; Veronese i La lamentació sobre el cos de Crist, de bellíssima composició, amb un àngel que la seva vestimenta contrastant amb la nuesa de Crist, ens recorda els colors Velázquez. Ticià amb un San Sebastià sense concessions, serè. El Greco amb Sant Pere i sant Pau, Carracci torna a emocionar-nos amb els seu extraordinari Les dones santes davant la tomba de Crist ressucitat. I per fi, Velázquez, hoste a casa seva. Compartint cantonada amb Velázquez hi ha la icona de l'exposició: Caravaggio i el seu Jove tocant el llaüt i a continuació San Sebastià de Ribera. 

Un dibuix al carbonet sobre paper, La verge i el nen, de Durero ens distreu una estona. Sense pretencions, un bodegó amb melindros i demés utillatge de casa benestant madrilenya d'Antonio Pereda, ens fa reflexionar sobre el perquè el talent no sol anar acompanyat de la fama. Dos obres de Rembrandt: el Retrat d’un estudiós és subtil, delicat quasi transparent mentre que La caiguda de Haman és gruixut i una mica deixat. Sembla mentida que la representació de Rubens sigui tan... minsa, sobretot ara que la sala central del Prado n’exhibeix una col·lecció insuperable. Un oli, en un estat de conservació deficient, depetites dimensions (sabent les mesures que solia emprar Rubens) i tema rural: El carro carregat de pedres, em crida l’atenció i un dibuix d’un vell, sembla ser Sèneca. 

Un bodegó prodigiós, de virtuosisme contingut, és l’aportació del pintor holandés Williem Kalf i de Van Dyck hi trobem un dibuix, retrat de Brueghel el jove, i el retrat de cos sencer de Henry Danver. La mà aguantant un guant em fa descobrir en un retrat de Frank Hals, que la majoria de vegades menys és més. La visita al metge de Gabriel Metzu, torna a recordar-me els pintors que van fer del seu ofici un sacerdoci. 

Una petita, immensa, terracota esbossant la que seria la seva obra capdal: L’èxtasi de santa Teresa de Bernini porta records d’una tarda d’estiu a Roma.

La Magdalena penitent de Cànova és un punt d’inflexió en el recorregut. Assegut al banc del costat prenc un apunt amb bolígraf en una mena d’impuls; també ho faig del Cap del Geni de la mort. En aquesta sala també s’hi pot admirar el bust de Voltaire, de rialla fotesa, obra d’Anton Houdon i la resta una col·lecció de pintures entre las que destacaria Perseo i Andròmeda de Mengs, un bodegó de Chardin, Els atributs de les Arts i Bernardo Belloto amb un pasisatge urbà: La Kreuzkirche de Dresde.

Fins aquí, el que es mostra a la planta baixa. Abans de continuar la visita, varem tornar sobre les nostres passes per fer una segona mirada, ara ja més tranquila, més familiar i més agraïda per delectar-nos, una estona més, amb les obres que de primera intenció ens van emocionar i potser descobrir en una segona mirada el que no vam saber veure abans.

Nadal a Madrid.

Davant l'antiga Casa de las Alhajas.

Només arribar a Madrid hem anat a veure l'exposició Arquitecturas pintadas que, juntament amb el Thyssen, es mostra a l'antiga Casa de las Alhajas a la plaça on hi ha una altra joia madrilenya: el convent de Las Descalzas Reales.

Presideix l'exposició, donant la benvinguda, el magnífic quadre de Canaletto que és la imatge de la mostra. Després, tot és un recorregut de sorpreses agradables, obres conegudes i d'altres que tot i ser el primer cop que les veia semblaven familiars i ofereixen una visió, que sense ser pretenciosa, sí és directa i sobre tot compleix els objectius; a més a més, és una lliçó d'història i pintura.

Les ganes de completar la visita, ens va fer anar cap el Thyssen per veure la resta on vam tenir que rascar-nos la butxaca; sortosament, no va caler fer cua. Sense cap mena de dubtes, l'obra mostrada a la Fundació Bankia-CajaMadrid supera a la del Thyssen encara que s'agraeix poder admirar tanta obra i de tantes procedències diferent.

Aquest matí, que ens hem trobat amb uns amics, hem tornat a la Casa de las Alhajas tots plegats per admirar un cop més tota la col·lecció de vedutte i capricis.

Hi hauran més detalls, un cop arribi a casa i hagi paït tanta exposició.

El Vaticà (encore).

L'Apoxiòmenos de Lisip, tants cop dibuixat a Belles Arts.

Un, no pot acabar aquesta col•lecció de posts dedicats a Itàlia sense tornar a recordar el Vaticà i ho vull fer ans l’any no fini.

Sant Pere del Vaticà és realment impressionant, d’una grandiositat... mesurada que ens el fa més aprehensible. La columnata, tot i estar mig tapada per restauració, continua sent bellíssima i la seva abraçada porticada, formant la plaça, és la millor mostra de benvinguda. Sense cap mena de dubtes Bernini sabia el que es feia i el que volia aconseguir. La seva simplicitat i senzillesa de línies fan que la seva massissa corporeïtat se’ns presenti lleugera, etèria. Passejar entre les columnes convida a la reflexió.

Què dir del seu interior tan inabastable? Es miri on es miri tot és magnificència i el baldaquí, miraculosament, aconsegueix ser peça única en mig del horror vacui monumental. La pietat, malauradament, darrera de la seva protecció vítria ja no és el que era. Necessita aire i l’urna que la protegeix impedeix que... respiri, que era el que ens emocionava. Tot i així un no pot deixar d’admirar-la encara que els reflexes dels flaixos al vidre protector ho fan un pèl difícil.

Tristament, les multituds, les gàbies, els sorolls, els flaixos fan q cada cop sigui més complicat poder copsar el batec d’aquestes criatures úniques que anomenem obres d’art.

Diaghilev i els Ballets Russos.

Detall del tríptic de l'exposició.

CaixaForum de nou, aquesta vegada per tafanejar les intimitats dels Ballets Russos i el seu creador Serguei Diàguilev. L’exposició és un homenatge als records, andròmines, fetitxismes i demès memorabilia al voltant de l’activitat creadora de l’empresari rus i la seva troupe, remarcant la seva estada a Espanya entre 1914 i 1918, cercant refugi i actuacions que la 1ª Guerra Mundial els impedia fer als països on havien triomfat. Durant els anys 20 Barcelona es va convertir en un punt de partida de les noves propostes escèniques de la companyia i molts artistes espanyols van ajudar a que els Ballets Russos assolissin èxits sense precedents. Juan Gris, Pere Pruna, Joan Miró, Pablo Picasso van dissenyar decorats i vestuari. Josep Ma. Sert va ser el primer artista no rus que va dissenyar un ballet per a Diaghilev i Manuel de Falla va ser el compositor espanyol més lligat a la companyia.

L’exposició, que està muntada esplèndidament, recorda i té l’aire dels teatres d’abans, mostrant-nos, entre bambolines, el rerefons de tot el que de sublim i prosaic té aquest vell ofici de l’ara anomenat show-business. Audiovisuals, amb velles gravacions de l’època ens apropen una mica més a aquell món màgic que ara forma part de la cultura transgressora que va remoure, renovant, el panorama artístic d’aquells anys i dels venidors.

No obstant, un no pot deixar de sentir certa tristesa al veure com el pas del temps és inexorable, podent convertir certes manifestacions antany agosarades en records carregats de voluntat candorosa i naftalina, com també ens ratifica que fora de les llums d’un escenari, el que un dia ens va fer estremir, perd la seva... màgia.

Bones Festes!

A tots als seguidors del blog us desitjo unes molt bones festes de Nadal, Any Nou i Reis. I pel nounat Martí una vida plena de ventures i de coneixences.

Per què agraden tant els impressionistes?.

Detall del tríptic de l'exposició.

Caixa-Forum de Barcelona presenta l’exposició Impressionistes. Mestres francesos de la col•lecció Clark. Un, ja sap el que va a veure, però tot i així, per això hi vaig, espero trobar sorpreses i quan dic sorpreses em refereixo a obres que, encara que sigui un instant, em deixin bocabadat o m’emocionin en mig d’una majoria que no són res més que exercicis de mà i pinzell, alguns ben maldestres quan no d’una candidesa quasi ratllant l’infantilisme o fins i tot tocant l’aprenentatge d’acadèmia de pintura de les que imparteixen classes a partir de les 5 de la tarda.

Es publicita la passió dels Clark per Renoir que ja va donar títol a l’exposició del Prado (que no vaig anar a veure), insistint que s’hi exhibeixen molts dels quadres de Madrid. Renoir, tret d’algunes obres, crec que és el pintor menys pintor del grup i sense arribar a acceptar algunes crítiques ferotges que li han fet els seus detractors em miro els seus quadres sense cap mena de passió i la seva pinzellada repetitiva, llepada i sense grisos vista al natural em decep. Si hagués de trobar-li un mèrit m’agraden els seus nacrats

S’agraeix trobar uns quant paisatges de Corot, sempre mesurat, amb els seus primers termes d’arbres gegantescos i uns fons matisats i aprimant-se fins al límit. Rousseau amb un paisatge que sembla fet en relleu; Millet, desconegut fugint del seu tòpic; un quasi bé cartellístic Bonnard molt lluny del seu estil i paisatges de Caillebotte, Pissarro, amb temes senzills i que cada dia m’agrada més i Monet que tret dels Penya-segats d’Étretat, on fa vibrar la llum de la solpostada, la resta d’obra dóna sensació de feta a corre-cuita i el tema Oques a la riera, l’aigua de l’estany et fa enrogir de... deixada. Un, veient com els grans també l’erren, en lloc d’alegrar-me’n, perquè sembla que així s’humanitzin una mica, m’entristeixo perquè, potser infantilment, crec i desitjo que als qui admirem haurien de ser si més no modèlics i perfectes.

Sisley, amb pocs quadres i discret com hom s’imagina que era ell, sense tindre tant de cartell, continua emocionant-me. Un retrat del seu jardiner, magnífic, de Carolus Duran. Boldini amb temes petits com si de miniatures es tractés, Bouguerau i Jean-Léon Gerôme amb els seus temes ètnics es barregen amb les ballarines i cavalls de Degas. Berthe Morrisot, Mary Cassat, Fantin Latour, Daumier, Gauguin i Toulouse-Lautrec completen la col•lecció dels senyors Clark que tot i tenir casa a París i agradar-los-hi tant la pintura o tenien mal gust o estaven mal aconsellats i els encolomaven.

Per què agraden tant els impressionistes? Sempre em faig la mateixa pregunta quan visito una exposició, darrerament la majoria, on s’hi exhibeixen quadres d’aquests pintors francesos. Com també em pregunto que està passant: tenim impressionititis museística?. I una tercera pregunta: per què es penja tot i no es fa una tria mitjanament digna?.

http://multimedia.lacaixa.es/lacaixa/ondemand/obrasocial/interactivo/impresionistas/es/visita_virtual.htm

Tintoretto.

Del natural, sèpia/paper.

Aquesta tarda, després de vagarejar una estona i arreglar racons, un llibre que feia temps havia comprat al Museu del Prado ha fet cap a les meves mans com dient-me, ja toca. Venècia i Tintoretto, són dos temes que donen per a molt, un tàndem que sol agradar als qui es dediquen a la literatura, ara plegats i sota el prisma de Sartre.

El llibre, que es deixa llegir “doucement” és un compendi de biografia, assaig i divertiment d’un filòsof que no pot amagar la seva fascinació per un pintor... manual, per un pintor casolà, que tenia autèntica fòbia de sortir de Venècia, que vivia modestament, estimava i respectava a la seva dona i que s’escarrassava treballant; quasi bé tot el contrari de l’artista diletant entre els quals, possiblement, es podia trobar l’autor francès.

L’anomena el pintor-botiguer i entre bromes i veres fa una mica de bugaderia de l’ambient venecià de l’època i les enemistats, gelosies, putades i altres trucs que es feien els pintors per prendre’s la clientela uns als altres.

Tintoretto, pot agradar o no, com qualsevol altre artista, però el que està clar és que a diferencia dels pintors coetanis seus, si un vol arribar a entendre’l i gaudir de la seva pintura ha d’anar a la seva ciutat, de la qual no va voler mai sortir-ne, ni per anar a penjar els quadres que havia pintat per a la ciutat de Màntua: ja complert els seixanta anys se’l va haver de suplicar i convèncer. Va anar-hi amb una condició: que l’acompanyés la seva muller.

Arravataments i fidelitats en totes les facetes de la seva vida.

Francesca Aliern.

Portada de la revista El Temps.

La revista El Temps, en el seu número del 6 de desembre, publica en portada un reportatge titulat De gran seré novel•lista. Entre els autors triats hi ha l’amiga Paquita, Francesca Aliern en el món literari.

A l’interior, deu pàgines dedicades a esbrinar el fenomen d’autors novells però d’edat madura que darrerament està tenint tant d’auge en el món literari. De l’amiga xertolina diuen que és Mèrit de les Lletres Ebrenques i expliquen suscintament com va començar ja fa una colla d’anys, autoeditant-se, a publicar els seus escrits. Què no hem de saber dels trasbalsos que passava si en vam ser companys de fatigues?. Avui, veure com Cossetània li edita el que escriu és ja un mèrit i un ajut.

A l’editorial de la revista Salvador Cot hi escriu això: "Als nostres lectors. Si ens permeteu la immodèstia, la portada d’aquesta setmana és deliciosa. Lluís Bonada ha volgut prestar atenció a un petit grup de persones que han decidit de començar una carrera de novel•lista just en el moment en què qualsevol professional acostuma a jubilar-se. Són escriptors diferents entre si, però que comparteixen una expressió narrativa fàcilment intel•ligible, que acaba resultant atractiva fins i tot des del punt de vista comercial. Algunes editorials petites han confiat en ells i El Temps els ha volgut reunir en una trobada molt especial".

Un, avui, també vol celebrar que El Temps parli de Paquita i de la tasca que porta fent des de quasi bé tres dècades i li dedico aquest post.

El Foro.

El Foro

Passejar pel Foro, encara que el dia sigui calorós, amanseix l’esperit. Sembla mentida que tanta ruïna pugui ser tan esplendorosa. No em cansaria mai d’admirar les restes del naufragi, i després de l’espoli, que encara aguanten, les menys en peu, amb una dignitat i bellesa que ja voldrien alguns edificis d’arquitectes dels segles XX i XXI.

Bocins de frisos, columnes, pedres, alguns dispersos, altres amuntegats en una mena de pedrera esperant, com en un purgatori, temps millors o que les restauracions avancin segueixen atraient la nostra mirada perquè tot aquell material d’enderroc encara conserva al seu moll de l’os tot l’esplendor d’una època, i ara, encara hi podem descobrir una lluminositat que no és per reflexió solar sinó... interior.

Algunes columnes, capitells, arquitraus, àbacs, cornises disperses per les zones enjardinades semblen escultures jacents d’un antic museu a l’aire lliure. El pas s’alenteix al ritme de la contemplació i l’hora del matí ens fa buscar una ombra.

Sota el brancatge dels pins romans trec els estris i començo a pintar una aquarel•la.