Tintoretto.

Del natural, sèpia/paper.

Aquesta tarda, després de vagarejar una estona i arreglar racons, un llibre que feia temps havia comprat al Museu del Prado ha fet cap a les meves mans com dient-me, ja toca. Venècia i Tintoretto, són dos temes que donen per a molt, un tàndem que sol agradar als qui es dediquen a la literatura, ara plegats i sota el prisma de Sartre.

El llibre, que es deixa llegir “doucement” és un compendi de biografia, assaig i divertiment d’un filòsof que no pot amagar la seva fascinació per un pintor... manual, per un pintor casolà, que tenia autèntica fòbia de sortir de Venècia, que vivia modestament, estimava i respectava a la seva dona i que s’escarrassava treballant; quasi bé tot el contrari de l’artista diletant entre els quals, possiblement, es podia trobar l’autor francès.

L’anomena el pintor-botiguer i entre bromes i veres fa una mica de bugaderia de l’ambient venecià de l’època i les enemistats, gelosies, putades i altres trucs que es feien els pintors per prendre’s la clientela uns als altres.

Tintoretto, pot agradar o no, com qualsevol altre artista, però el que està clar és que a diferencia dels pintors coetanis seus, si un vol arribar a entendre’l i gaudir de la seva pintura ha d’anar a la seva ciutat, de la qual no va voler mai sortir-ne, ni per anar a penjar els quadres que havia pintat per a la ciutat de Màntua: ja complert els seixanta anys se’l va haver de suplicar i convèncer. Va anar-hi amb una condició: que l’acompanyés la seva muller.

Arravataments i fidelitats en totes les facetes de la seva vida.