L'Hermitage al Prado.

De bon matí al Prado, per retirar les entrades amb reserva la mala organització fa que hi hagi cues i gent preguntant. Finalment, podem accedir, amb retard de l'hora fixada a l'exposició de L'Hermitage. Les dos plantes de la zona dels Jerónimos acullen la mostra.
Les primeres sales són la història del museu amb quadres que no haurien d'haver entrat mai al Prado, acompanyats d'objectes, tots amb el seu “pendant”, que suposo faran les delícies dels amants de les antiguitats i l'alta decoració, suntuosa i àulica, per partida doble i simètrica. Sortosament, alguna que altra peça ens fa ralentí la mirada. Una col·lecció de joies, de les més diverses procedències, usos, materials i estils, que faran embadalir a moltes senyores, totes envitrinades i molt acuradament il·luminades ens van marcant el camí cap on, afortunadament, hi ha penjada una mostra més que sucosa dels grans de la pintura.

Tot i així, a l'entrada un petit marbre d'Antonio Lombardo, Filoctetes, ens arriba a l'ànima i ens comença a preparar l'ànim pel que ens espera a partir d'ara. Lorenzo Lotto amb La fugida a Egipte amb santa Justina ens obre la porta a la pintura; Veronese i La lamentació sobre el cos de Crist, de bellíssima composició, amb un àngel que la seva vestimenta contrastant amb la nuesa de Crist, ens recorda els colors Velázquez. Ticià amb un San Sebastià sense concessions, serè. El Greco amb Sant Pere i sant Pau, Carracci torna a emocionar-nos amb els seu extraordinari Les dones santes davant la tomba de Crist ressucitat. I per fi, Velázquez, hoste a casa seva. Compartint cantonada amb Velázquez hi ha la icona de l'exposició: Caravaggio i el seu Jove tocant el llaüt i a continuació San Sebastià de Ribera. 

Un dibuix al carbonet sobre paper, La verge i el nen, de Durero ens distreu una estona. Sense pretencions, un bodegó amb melindros i demés utillatge de casa benestant madrilenya d'Antonio Pereda, ens fa reflexionar sobre el perquè el talent no sol anar acompanyat de la fama. Dos obres de Rembrandt: el Retrat d’un estudiós és subtil, delicat quasi transparent mentre que La caiguda de Haman és gruixut i una mica deixat. Sembla mentida que la representació de Rubens sigui tan... minsa, sobretot ara que la sala central del Prado n’exhibeix una col·lecció insuperable. Un oli, en un estat de conservació deficient, depetites dimensions (sabent les mesures que solia emprar Rubens) i tema rural: El carro carregat de pedres, em crida l’atenció i un dibuix d’un vell, sembla ser Sèneca. 

Un bodegó prodigiós, de virtuosisme contingut, és l’aportació del pintor holandés Williem Kalf i de Van Dyck hi trobem un dibuix, retrat de Brueghel el jove, i el retrat de cos sencer de Henry Danver. La mà aguantant un guant em fa descobrir en un retrat de Frank Hals, que la majoria de vegades menys és més. La visita al metge de Gabriel Metzu, torna a recordar-me els pintors que van fer del seu ofici un sacerdoci. 

Una petita, immensa, terracota esbossant la que seria la seva obra capdal: L’èxtasi de santa Teresa de Bernini porta records d’una tarda d’estiu a Roma.

La Magdalena penitent de Cànova és un punt d’inflexió en el recorregut. Assegut al banc del costat prenc un apunt amb bolígraf en una mena d’impuls; també ho faig del Cap del Geni de la mort. En aquesta sala també s’hi pot admirar el bust de Voltaire, de rialla fotesa, obra d’Anton Houdon i la resta una col·lecció de pintures entre las que destacaria Perseo i Andròmeda de Mengs, un bodegó de Chardin, Els atributs de les Arts i Bernardo Belloto amb un pasisatge urbà: La Kreuzkirche de Dresde.

Fins aquí, el que es mostra a la planta baixa. Abans de continuar la visita, varem tornar sobre les nostres passes per fer una segona mirada, ara ja més tranquila, més familiar i més agraïda per delectar-nos, una estona més, amb les obres que de primera intenció ens van emocionar i potser descobrir en una segona mirada el que no vam saber veure abans.