El Foro.

El Foro

Passejar pel Foro, encara que el dia sigui calorós, amanseix l’esperit. Sembla mentida que tanta ruïna pugui ser tan esplendorosa. No em cansaria mai d’admirar les restes del naufragi, i després de l’espoli, que encara aguanten, les menys en peu, amb una dignitat i bellesa que ja voldrien alguns edificis d’arquitectes dels segles XX i XXI.

Bocins de frisos, columnes, pedres, alguns dispersos, altres amuntegats en una mena de pedrera esperant, com en un purgatori, temps millors o que les restauracions avancin segueixen atraient la nostra mirada perquè tot aquell material d’enderroc encara conserva al seu moll de l’os tot l’esplendor d’una època, i ara, encara hi podem descobrir una lluminositat que no és per reflexió solar sinó... interior.

Algunes columnes, capitells, arquitraus, àbacs, cornises disperses per les zones enjardinades semblen escultures jacents d’un antic museu a l’aire lliure. El pas s’alenteix al ritme de la contemplació i l’hora del matí ens fa buscar una ombra.

Sota el brancatge dels pins romans trec els estris i començo a pintar una aquarel•la.