El Vaticà (encore).

L'Apoxiòmenos de Lisip, tants cop dibuixat a Belles Arts.

Un, no pot acabar aquesta col•lecció de posts dedicats a Itàlia sense tornar a recordar el Vaticà i ho vull fer ans l’any no fini.

Sant Pere del Vaticà és realment impressionant, d’una grandiositat... mesurada que ens el fa més aprehensible. La columnata, tot i estar mig tapada per restauració, continua sent bellíssima i la seva abraçada porticada, formant la plaça, és la millor mostra de benvinguda. Sense cap mena de dubtes Bernini sabia el que es feia i el que volia aconseguir. La seva simplicitat i senzillesa de línies fan que la seva massissa corporeïtat se’ns presenti lleugera, etèria. Passejar entre les columnes convida a la reflexió.

Què dir del seu interior tan inabastable? Es miri on es miri tot és magnificència i el baldaquí, miraculosament, aconsegueix ser peça única en mig del horror vacui monumental. La pietat, malauradament, darrera de la seva protecció vítria ja no és el que era. Necessita aire i l’urna que la protegeix impedeix que... respiri, que era el que ens emocionava. Tot i així un no pot deixar d’admirar-la encara que els reflexes dels flaixos al vidre protector ho fan un pèl difícil.

Tristament, les multituds, les gàbies, els sorolls, els flaixos fan q cada cop sigui més complicat poder copsar el batec d’aquestes criatures úniques que anomenem obres d’art.