Què és ser antiquat ?

Real Academia de San Fernando, Madrid. Al fons, La Tirana de Goya.

Avui, dos alumnes parlaven d’un altre i deien que és un antiquat. M’ha fet gràcia sentir-los. Per ells un any és un període de temps llarguíssim i tota persona fora del seu cercle d’amistats ja és gran, o vella o antiga i a la seva edat, ser modern, estar al dia, és quelcom que els obsessiona i curiosament no ho relacionen tant amb el món de les idees, per ells un concepte encara massa abstracte, sinó al món físic, en gran manera l’estètica. Com a professor seu, m’agradaria que aquest període d’aprenentatge els fes entendre que la estètica és, sense cap mena de dubte, el resultat d’una ètica.

És ben curiós que el concepte d’antiquat que tenen els adolescents (persones en edat de formar-se), no difereixi gaire o sigui quasi el mateix que regeix en el món de l’art. Els qui estan militant en aquest món de la modernitat abominen dels qui practiquen una altra opció i no dubten de titllar-los (en el millor dels casos), apart de passats de moda, d’acadèmics quan no de dogmàtics. De fet, aquestes paraules han perdut tot el seu valor semàntic primigeni per adoptar-ne un altre totalment pejoratiu que no és altra cosa que un insult... amb ínfules culturals. És clar que se’ls podria contestar, parafrasejant Chesterton, que un està orgullós d’estar lligat a dogmes antiquats perquè només els dogmes que són raonables poden viure el suficient perquè part de les futures generacions els assenyalin com antiquats.

Sense que els afectin el pas del segles, que això si que són un grapat d’anys, com dirien els alumnes.

Suggerir la realitat

Autorretrat, detall; oli/tela.

Si hagués d’explicar en poques paraules què és pintar, segurament empraria, personalitzant-la, una cita d’E. Grombrich: "de fet -diu l’historiador-, el verdader miracle del llenguatge de l’art no és que permeti a l’artista de crear la il·lusió de la realitat. Sinó que és a les mans d’un gran mestre que la imatge es torni transparent i que ensenyant-nos a veure el nou món visible, ens dóna la il·lusió de veure els reialmes invisibles de la ment. Això sí, si sabem com emprar els nostres ulls, la nostra mirada. És a dir, la mirada física si l’hem educat, sensibilitzat, ens obrirà la mirada... interior.

Gombrich continua dient que l’artista no pot copiar la gespa il·luminada pel sol però sí que pot suggerir-la. I és aquí on podem arribar a afirmar la grandesa de l’artista, no per la seva tècnica (que ha de tenir-la) sinó en el poder de... convicció. Perquè al cap i a la fi, què és l’Art sinó una qüestió de fe.

Gombrich ens ho confirma en una de les seves cites més celebrades: "l’Art no existeix, només existeixen els artistes".

El gest harpocràtic

Harpocrates, Musei Capitolini. Roma

Aquests darrers dies he hagut d’anar unes quantes vegades a l’hospital, quan no a la clínica i mentre esperava pacientment el meu torn no feia altra cosa que mirar ja fos a la gent o als diferents cartells i escrits que adornen les parets d’aquests edificis.

Em crida l’atenció veure, encara, cartells que conviden a no fumar però aquets cop n’hi he trobat un de nou: el que convida a guardar silenci. Es tracta de diferents models on en un primer pla hi ha una persona que amb l’index a la boca convida a callar. Sota la imatge un text redunda: El silenci també és salut.

Mirant aquests cartells i durant totes les estones d’espera no he pogut per menys que recordar l’anomenat, en el món de l’art, signum harpocraticum i que tan ben explicat està en un llibre publicat per l’editorial Siruela: El gesto en el arte d’André Chastel.

Segurament, gràcies a un cartell (per cert sense cap gràcia artística), l’espera se’m feia més curta perquè l’imaginació és imparable i ja em veia a la Villa Adriana, on hi havia instal•lat una escultura del déu Harpocrátes, versió grega de l'Horus egipci, que amb el seu dit ens convidava a passejar pels jardins, com si fóssim al paradís, en silenci, perquè ja en aquells temps el silenci comportava estar més prop dels déus... i d’un mateix.

Venècia: notes i lectures

Góndoles, oli/tela.

Dintre de les moltes dèries que un pugui tindre, n’hi han que, de tan enquistades, s’han diguem-ne... naturalitzat i ja formen part de l’anomenat caràcter personal i que sabent-les portar, fins i tot, ens poden adornar i ens poden fer creure que sense elles no seríem el que som (anant a pitjor, per suposat).

D’aquestes dèries, i se’m va desenvolupar tardana, n’hi ha una que, tot i estar dintre d’una altra dèria: Itàlia, té una autonomia especial: Venècia.

M’agrada llegir qualsevol cosa que en faci referència i els prestatges de la llibreria estan plens de libres de tota mena, també guies turístiques, sobre la “admiradissima”.

Tants dies de llit i repòs (hauria de dir immobilitat) donen temps per a molt, inclús per maleir però l’he dedicat a la lectura de coses oblidades i d’altres que se m’havien ennuegat. També m’està servint per llegir novetats i entre elles n’hi ha dues dedicades a la "favorita".

Es tracta de la Història de Venecia i Venecia en el siglo XIX de l’historiador anglès John Julius Norwich editats per l’editorial Almed, de Granada. Llegir aquestes dues peces m’ha portat, lògicament a altres autors i altres temes, així que no m’ha tocat altre remei que instal·lar-me prop dels prestatges i anar posant i traient, com en una mena de lectura a peu de pàgina que m’ha fet repassar una colla de títols i autors que sense tenir oblidats si que tenia una mica....deixats i aquests dies, estic descobrint un munt de coses que quant els vaig llegir no em van cridar tant l’atenció. Com es natural, també he trobat a cada llibre ja llegit, la corresponent fulla plena de notes sobre coses que volia remarcar. Rellegides, ara, algunes m’han semblat curioses, altres ni he entès perquè les vaig anotar. Algunes notes són idees sorgides de la lectura i d’altres són paraules soltes que anotava per buscar-les al diccionari.

Tot, al cap i a la fi, apunts que em serveixen, el dia menys esperat, per trobar una resposta que ens satisfaci les moltes preguntes.

Editorial Almed. Granada.
http://www.almed.net/

Federico García Lorca

Retall del Diario Español de Tarragona. 8 de juliol de 1977.

Entre les lectures que he fet aquests dies “postrado en el lecho del dolor” ha estat el darrer llibre (darrer fins avui) de Ian Gibson sobre Lorca, of course!, Qué dir d’algú que ha fet de la biografia del poeta el seu modus vivendi. Hi ha pàgines i pàgines del llibre que són “cortar i pegar” de tots els anteriors i repetint sempre el mateix i sinó espicossant de tots els altres autors que han publicat ja sigui articles, assajos, llibres o tesines sobre el poeta. Possiblement, ja no queda gran cosa que dir o escriure a no ser que es descobreixin noves cartes, escrits inèdits o documents que algú pugui tindre i no es donin a conèixer per aquesta falsa moral que encara se'n fa ús. I  sinó sempre ens quedaran els coneguts, familiars i nebots i demés parentela, hereters al cap i a la fi, que es creuen amb dret a tot. Són els seus vicaris aquí a la terra vivint dels redits de la fama de l’oncle.

A principis dels anys setanta, el grup de teatre que teníem al poble, varem voler representar Yerma i com era natural en ple franquisme s’havia de demanar permís per tot al Gobierno Civil. El que va ser curiós va ser comprovar que la censura per fer l’obra no venia de governació sinó de la família. Finalment, la varem poder representar a l’estiu de 1977.

PS. Per treure’m el mal gust de Gibson m’he rellegit Lorca, poeta maldito de Paco Umbral. Ah, i les castellanades són en homenatge a l’hispanista.

Els Elements d'Euclides. Oliver Byrne

Portada del llibre de Oliver Byrne. 

Qui ens dediquem a l’ensenyament del dibuix no ens cansem d’escoltar, cada cop que comença el curs, que el dibuix tècnic, apart de difícil és avorrit, per això solem emprar el color perquè entenguin, sense gaire dificultat i quasi bé com un joc, la complexitat de la matèria i intentar que a la llarga l’acceptin com un exercici mental, és a dir una manera de pensar, de fer fluir idees, de despertar l’esperit.

Amb aquesta idea, fa temps, em vaig regalar un llibre que els crítics o els resenyadors van qualificar de rar. Pobres, a quin punt han arribat per catalogar de rara una joia de la naturalitat, una manera de presentar al ulls de profans, de la manera més entenedora possible, la complexitat de la geometria euclidiana; el seny posat al servei de la pedagogia.

Del llibre, en edició facsímil de la primera edició de 1847, n’és autor Oliver Byrne, enginyer anglès al servei de sa Majestat que va treballar de topògraf a les Faulkand (Malvines) quan la colonització, i està editat per Tachen.

Els crítics, no paren de nombrar als constructivistes russos, a les avantguardes. Relacionen l’autor amb un Mondrian avant la lettre, que ja són ganes (així, és clar, el mèrit és de Mondrian), amb Malevitch. Alguns diuen que els dibuixos són tant bonics com els de Klee. Continuant amb aquest deliri artístic fins arribar a Derain i tots els expressionistes alemanys, sembla que li vulguin llevar mèrit a un home que, sense ser artista, tenia sensibilitat i sobretot coneixements i unes ganes enormes -d’això en podríem dir generositat- de fer arribar aquests coneixements a tothom en unes èpoques en que estudiar només estava a l’abast d’uns privilegiats.

Benet Espuny, per sempre

José Benet Espuny, pintor. 1r d'agost 1920-13 de novembre 2010.

Avui per la tarda ha mort Benet Espuny, tranquil·lament i fonent-se com la llum d’un llantiol que es queda sense oli. Aprimant-se com feia amb la seva pinzellada per aconseguir el to que perseguia. Sense por, segur com el seu traç, perquè tenia molt clar que la vida, com l’art, també s’alimenta de la mort. En silenci, perquè qui ha viscut tota una vida escoltant, no sol ser gaire amic de cridòries. Amb plena consciència i acomiadant-se i sense perdre el seu tan personal sentit de l’humor.

Crec que també ha mort content, perquè en aquest darrer viatge ja no li calen estris ni atuells i Caront, segurament, com els barquers de l’Ebre quan pintava aquestes terres, no li cobrarà peatge a qui ha estat tan generós en vida i el portarà a la riba on, desitjo de tot cor, tot sigui transparència.

José Milicua en el record

José Milicua a la Fundació Godia. Foto escanejada de La Vanguardia.

Aquests dies que estic de baixa, sense poder-me moure, els aprofito per llegir alguns llibres que tenia una mica entravessats, però que calia llegir-los. La lectura dels diaris també és un bon entreteniment.

La Vanguardia del proppassat dimarts duia la notícia que la Fundació Godia inaugurava una exposició, comissariada per José Milicua, amb obres de Goya, Tièpolo i Giordano, totes pertanyents a col•leccions privades.

Vaig tindre Milicua de professor a Belles Arts i em va tutoritzar un treball sobre el kitch en unes èpoques en que trobar quelcom editat en català o castellà referent al tema era pràcticament un miracle, per no dir impossible. Umberto Eco (Apocalípticos e integrados) i en gran manera Gillo Dorfles (Il kitsch antologia  del cattivo gusto), juntament amb Herman Broch i Ludwig Giesz van ser els llibres de referència fins que un viatge amb una beca de la Diputació a Nova York em va permetre trobar més material. Com no recordar també a Santos Torroella, tots dos, cadascú amb el seu mestratge, fent-nos descobrir Kenneth Clark, Dora Valier, Panofsky, Rewald, Goldingen en una col•lecció del Livre de poche que compràvem a la llibreria Francesa.

De Milicua recordo la seva corpulent bonhomia, el seu ull clínic, les frases brillants, sentit de l’humor, generositat i aquella mena de parsimònia...activa i com no! les sortides per aquella Barcelona, ja fos per visitar exposicions o anar al Jazz Colón per cloure una vetllada.

Serveixi aquest post com mostra de record i agraïment.

L'art i la taumatúrgia

San Bruno de Manuel Pereira, Real Academia de San Fernando.

Tàpies, l’artista, té una, diguem-ne, fixació amb poder utilitzar els seus quadres amb efectes taumatúrgics. Pràcticament en totes les seves darreres entrevistes o escrits expressa aquest desig. L’home, ja no en té prou ara amb ser artista, ara desitja convertir-se amb sanador o curandero. Possiblement, tractant-se de qui és, el que li agradaria és fer miracles. Gaudí, en un altre àmbit, diuen que ja en fa i es prepara la seva beatificació.

A la seva fundació hi està exposant una retrospectiva Anna Maria Maiolino i en una entrevista a La contra de La Vanguardia del dissabte passat signada per l'admirat Lluís Amiguet (recordo al seu pare, periodista i crític d’art, persona admirable i generosa) he llegit amb titulars: El arte es curación o decoración. I a partir d’aquí l’entrevistada segueix en una mena de limbe místic-artístic que la fa mereixedora de ser nomenada oficianta en aquesta classe d’església laica on Tàpies exerceix de xaman, mentre espera la seva canonització.