La vanitat, un cop més.

Mimoses, tècnica mixta/cartró.

Tornant a la vanitat, hi ha pintors que mostren la seva obra, altres l’exhibeixen.

Ara, em ve al cap un amic pintor que quan anàvem a veure exposicions de segons qui em deia: Manel, tot això només és traca. El bo, és que uns dies ho deia pel públic assistent, altres... per l’obra exhibida.
I tot plegat ens porta a l’aforisme de Sainte-Beuve: diguem qui t’admira i et diré qui ets.

Tornem a Arasa.

Reflexes a l'Ebre, aquarel·la/paper.

Tornem a Arasa. Pobre home, tant que va patir per poder posar cada dia l’olla al foc i ara tot són especulacions amb el preu dels seus quadres; sol passar massa sovint aquesta perversió amb els artistes. El mercat de l’art, com tots els mercats especulatius, és rar i imprevisible, però perquè un artista tingui nom i es cotitzi (l’art i la vàlua, com als toreros, se li suposa), es necessita quelcom més que una exposició celebrant el seu centenari i que estigui apadrinada per l’entitat bancària provincial, el polític de torn, el becari i el seu tutor i els col•leccionistes de la zona. I no sé perquè, amb motiu d’aquella exposició i tot l’enrenou que va portar, em ve al cap una frase de Il gatopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, que escau molt bé a la gent d’aquestes terres: Siamo fraticide et incestuosi: lo faciamo tutto in familia.

La vanitat.

Bodegó amb mimoses, oli/paper.

El poeta Paul Valéry en una de les seves reflexions ens recorda que plaure’s a un mateix és orgull; als altres és vanitat. D’aquesta observació podem treure'n unes quantes lliçons. La primera, que l’orgull tan blasmat en la nostra societat és quelcom legítim mentre que la vanitat no deixa de ser quelcom espuri.

L’orgull és quelcom íntim, la vanitat, públic; l’orgull és personal i la vanitat aliena;. L’orgull forma part del jo i la vanitat de l’ego. L’orgull ens reafirma en canvi la vanitat ens debilita. L’orgull és púdic i la vanitat és exhibicionista. L’orgull, tot i ser mínim ens engrandeix en canvi la vanitat, per mínima que sigui, ens vulgaritza.

L’orgull només necessita solitud i silenci en canvi la vanitat necessita públic, soroll i corifeus.

La vanitat sol ser com la ració de droga del drogoaddicte: hem d'augmentar la dosi per poder obtenir un plaer que cada cop minva fins alienar-nos i despersonalitzar-nos.

El fet creatiu.

Agapantus i Hemerocallis, aquarel·la/paper.

En una entrevista a la contraportada de La Vanguardia l’investigador, professor i neuròleg Joaquín Fuster, raona sobre la memòria i la intuïció. Diu que la intuïció és una forma de memòria inconscient i que la corada, el pressentiment, és un acte executiu sense cap raonament lògic, però profund i fundat. És una percepció inconscient i també la base de una altra cosa: la saviesa.

Lògicament he pensat amb el fet creatiu, tan intuïtiu com segur, tan inconscient com raonat. Tan ple de dubtes i a la fi... encertat.

Els records tornen quan menys se'ls espera.

Peixetera (antic mercat del peix a Tortosa). Gouache/paper.

Conversant amb uns amics de Tarragona, van recordar (quasi bé sempre que parlem surt aquest tema, recurrent, com si no s’ho acabessin de creure) que a la inauguració de l’exposició que la Diputació i una entitat bancària van organitzar al pintor tortosí Ferran Arasa (i d’això ja fa uns quans anys), hi va haver poca representació del món polític i cultural tortosí el dia de la inauguració al Museu d’Art Modern de Tarragona.

Recordo que al Ni per embolicar el peix d’aquelles dates, vaig llegir que, amb aquesta exposició, es pretenia donar a Arasa el prestigi que es mereix i fins i tot, algun periodista es va atrevir a insinuar que hauria d’estar a les millors pinacoteques del món.

El món cultural (a mi també m’agrada exagerar) a les Terres de l’Ebre, o en fa poc o en fa massa, o com diuen a casa: quan no se’n ve de raça... Està molt bé que es fes aquella exposició per commemorar el centenari d’Arasa (així de passada conreàvem la necrofília que lliga molt bé amb el costum de en vida ni aigua, que tant escau a aquestes llars), s’edités un llibre sobre la seva obra (al menys, les entitats bancàries, de pas que s’estalvien impostos, queden digníssimes recolzant la cultura) i els polítics i demés turiferaris puguin omplir les pàgines de cultura dels seus diaris, i de passada s’especula amb l’obra de l’artista (al qual li van malpagar quan vivia). Però tampoc hem de treure les coses de lloc: Arasa va ser un pintor com n’hi ha hagut molts, ni més ni menys, i sense que això porti cap càrrega de menyspreu. I d’aquest tema sí que se’n podria parlar molt, com també se’n podria parlar de perquè no es va fer un catàleg raonat de la seva obra, ja que tot estava pagat i becat, i quin criteri es va seguir per la selecció dels quadres i a quins propietaris i col•leccionistes es va voler beneficiar (per Tortosa, no es parlava d’altra cosa entre els còrvids que de la possible alça de preu dels quadres d’Arasa). La resposta, possiblement, al segle vinent.

Escriure és el mateix que dibuixar,

Posta de sol, aquarel·la paper.

Escriure és el mateix que dibuixar: nuar les línies de tal manera que es transformin en escriptura, o desnuar-les de tal altra que l’escriptura esdevingui dibuix. Escriure o dibuixar són essencialment la mateixa activitat, el mateix acte creatiu ens diu Jean Cocteau a Opium, llibre que recopila els diaris que va escriure i dibuixar durant el procés de desintoxicació de la seva addicció a l’opi, des que va morir el seu company Raymond Radiguet al 1923 fins que va morir.

Depurar. JRJ.

El tocador, detall. Aquarel·la/paper.

Depurar no vol dir, necessariament, modificar (transformar). Una poesia pot quedar perfectament depurada- i això és freqüent en les meves- sense haver sofert el menor canvi. Depurar-la va ser només sotmetre-la a un examen rigorós de la consciencia que va tenir la immensa alegria de trobar-la (sense defectes) perfecta.

Quan jo dic corregir, depurar, no dic “perfeccionar”, paraula odiosa, ni menys “acabar”, paraula fúnebre. Dic “completar”.

Aquesta reflexió de JRJ podem fer-la extensible a qualsevol altre àmbit de la creació, de la vida.

Un aforisme de JRJ.

Davant la font d'Apolo que tant desagradava a JRJ.

No puc evitar transcriure aquest aforisme, potser un dels mes coneguts, de JRJ. Vemos una escultura, leemos una poesía, oímos una música antiguas, y nuestro mayor elojio és: “Parece de ahora”. Pues pensemos que el elojio mayor que un antiguo resucitado pudiera hacer de lo nuestro, sería: “Parece de entonces”. Porque el espíritu y el arte (como el sol, el desnudo, el oro, la rosa, el rayo, el mar y la muerte) son siempre iguales.

Jean-Claude Brisville.

Lliris, oli/paper.

Aquests darrers dies he estat llegint tot el teatre que tinc de Jean-Claude Brisville. Haver vist a Barcelona El encuentro entre Descartes y Pascal Joven m’ha portat a fer-ho. Volia delectar-me, aquest cop, amb la seva lectura. Recordar el text parlat, i retenir-lo. Ha estat com quan es mengen cireres que no se’n pot menjar només una i al acabar-lo he llegit La cena i la seva lectura m’ha portat a recordar la posta en escena que vaig veure a Madrid, ja fa uns quans anys, i que em va agradar molt. Josep M. Flotats i Carmelo Gómez estaven al límit, dos actors en estat de gràcia. El Fouché de Carmelo Gómez era tan sanguini.

Comparar les dues obres, del mateix autor i posades en escena pel mateix actor i director ha estat inevitable. Tot i així em quedo amb el text de El encuentro... subtil, refinat i assequible. Per acabar he llegit La antecámara i a falta de que la posin en escena ja n’he fet una lectura... teatral, esperant que, potser, algú amb talent li doni vida a dalt d’un escenari.

Mariano Fortuny Madrazo.

Palau Orfei, Venècia.

El Museo del Traje de Madrid, mostra fins el 27 de juny i amb el títol de Inspiraciones, la col•lecció de vestits i dissenys tèxtils de Fortuny adquirits per l’amo de Inditex (Zara) i donats a l’Estat, juntament amb pintures, gravats, fotografies i dissenys pertanyents a diferents col•leccions i museus entre ells el museu Fortuny i la Fundació Giorgio Cini de Venècia, La Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Museo Arqueológico, La Biblioteca Nacional i El Prado. L’exposició mostra més de cent trenta peces. Coincidint en el temps, a Barcelona, a l’edifici de La Pedrera, amb el patrocini de Caixa de Catalunya, també fins el 27 de juny, hi ha l’exposició Fortuny, El mag de Venècia que presenta unes tres-centes obres.

No és pas la primera vegada que es mostra obra del fill de Fortuny a Espanya. A la tardor de l’any 1984 a la sala del banco de Bilbao de Madrid es va inaugurar una exposició amb el nom de El Fortuny de Venecia, que després va anar cap a Barcelona. Quatre anys més tard, al novembre de 1988, se’n va fer una altra per inaugurar el Mercado de la Puerta de Toledo, comissariada per qui va ser director del IVAM i del MNARS, Juan Manuel Bonet. En aquesta mostra, ja s’hi van mostrar més de cent cinquanta peces. I la Biblioteca Nacional l’any 1994, per Nadal, va presentar una exposició dels dos Fortuny (pare i fill) on hi havia la col•lecció de gravats que Henrietta, la dona del fill va regalar al govern espanyol, cosa que també va fer amb el palau Orfei de Venècia i que va se rebutjat per les autoritats franquistes.

De Mariano Fortuny i Madrazo hi ha moltes anècdotes ja que va ser un personatge mundà, culte i creatiu que va fer girar al seu voltant tot el món cultural europeu. Marcel Proust el nombra amb admiració a la seva obra i fa que les seves protagonistes vesteixin les exquisides túniques o els quasi bé inconsútils vestits. No sé perquè, fantasiejo que Isadora Duncan va morir, accidentalment estrangulada, portant un dels fulards dissenyats per Fortuny.

Madrid y els impressionistes.

Les camelies del Museu Thyssen.

Madrid, sembla l’ambaixada dels impressionistes. La Fundación Mapfre amb Impresionismo, el nuevo Renacimiento y el Museu Thyssen y CajaMadrid amb Monet y la abstracción n’han portat una bona representació.

Cues inacabables per poder entrar a Mapfre; sort de matinar i poder ser dels primers. La visita em va portar records del meu primer viatge a París, ai! aquell Jeu de Paume que em va trasbalsar.

Entre les dues exposicions un es queda amb la primera, perquè hi havia Sisley i Pissarro que cada dia m’agraden més, mentre que els altres m’agraden menys; perquè hi havia dos peces de Cézanne (les altres no li feien cap favor) i una, només una però preciosa, de Monticelli (nature morte au pichet blanc). Definitivament, Renoir no.

Com sol passar amb els catàlegs i els tríptics sempre posen a la portada la pitjor pintura, o potser hauria de dir la més...fotogènica?.

Maruja Mallo.

Grafitis en un carrer del barri de Chueca.

Una de les exposicions que he visitat, i en tenia ganes ja que és la primera vegada que podia veure tanta obra junta, és la que li ha dedicat La Real Academia de Bellas Artes de San Fernando a Maruja Mallo. De Mallo, un havia vist obra en alguna col•lectiva i publicacions ad maiorem gloriam de la generació del 27, sabia que havia estat una dona alliberada i alguna que altra maldat en qüestió de nuvis entre ella i Lorca.

Divendres Sant, a primera hora estàvem sols davant l’obra; tota la sala era per nosaltres. La primera impressió va ser la que sempre he tingut dels pintor que, diguem-ne, volien formar part de l’avantguarda: saber dibuixar i pintar era un llast. La segona: cercar, fos com fos, un llenguatge propi i original. I la tercera: literaturitzar la pintura. De l’obra, m’agrada la que està esbossada, alguns dibuixos molt noucentistes, proves de color i poca cosa més. Tot queda massa decoratiu, massa fet i arreglat però... sense alè. Tot hi així és millor que el Botero, que sembla el seu epònim (maldestre).

De l’exposició, que s’acaba un dia d’aquest, no he pogut aconseguir el catàleg (els fetitxistes del 27 han exhaurit dues edicions) que m’hauria agradat per llegir-ne els texts (on endevino que tot deu està escrit mullant la ploma en un encenser) i veure les fotos de l’època. Quin color més real tenen les fotos d’època, en blanc i negre, en segons quins catàlegs de pintura.

Velázquez, tan prop, tan lluny.

La sala de Les menines buida. 

Aquests dies de Pasqua he aprofitat per veure unes quantes exposicions (malgrat les cues, els desplaçaments, els horaris, etc.). Començarem pel Prado on hi ha la dedicada a La Real Armería y el retrato de corte. Sempre s’agraeix poder contemplar uns quans quadres de Ticià i Rubens que solen estar als magatzems esperant exposicions puntuals per mostrar-los. Aquests quadres, en altres pinacoteques, serien peces estrella però, és clar al Prado són peces de... magatzem.

És força interessant veure les armadures i els retrats que els pintors van fer dels reis portant-les, exposats una al costat de l’altre i poder comprovar com els pintors representaven, no tan sols a la persona sinó tot aquell treball... d’orfebreria amb tot el seu simbolisme.

Continuant per la planta baixa calia donar un cop d’ull a les, ja per fi, sembla que definitives, sales que allotgen pintura espanyola del Romànic fins al Renaixement i de passada admirar, un cop més, als pintors italians: Fra Angelico, Mantegna Andrea del Sarto, Tintoretto, Correggio, Ticià i sempre, el retrat de Michelle Tarcaniota Marullo de Botticelli.

El Prado està de canvis. La gran sala oval de Velázquez està de reformes; impressiona veure-la buida amb les parets en blanc (han arrencat les teles que la folraven) i amb unes proves de color, diferents tonalitats de grisos (molt velazquians) que hom suposa serviran per triar el color adient amb els quadres que s’hi penjaran. Tot hi estar la sala potes enlaire, un no pot evitar sentir el de sempre: emoció. Sembla que Les menines no l’hagin abandonat del tot.

Tot Velázquez està ara a la nau central amb la seva magnífica llum natural i Les menines estan, al meu parer, molt millor il•luminades, sense cap brillo ni reflex; en canvi, el quadre de Sargent, obra convidada, col•locada al centre del corredor, la llum li donava una lluïssor estranya, que et feia avançar i recular per poder-lo contemplar.

El museu, està portant a terme una nova pràctica (possiblement des de l’exposició antològica dedicada a Manet) que tracta de penjar quadres de pintors i artistes que es van inspirar amb Velázquez o amb altres com Goya o Ribera. Una nova manera de veure l’art i entendre’l i de valorar l’obra dels convidats en un intent d’apropar-nos a ells. En realitat, l’obra que es valora, perquè és inimitable, és la de Velázquez que cada cop s’allunya més... dels altres.