Maruja Mallo.

Grafitis en un carrer del barri de Chueca.

Una de les exposicions que he visitat, i en tenia ganes ja que és la primera vegada que podia veure tanta obra junta, és la que li ha dedicat La Real Academia de Bellas Artes de San Fernando a Maruja Mallo. De Mallo, un havia vist obra en alguna col•lectiva i publicacions ad maiorem gloriam de la generació del 27, sabia que havia estat una dona alliberada i alguna que altra maldat en qüestió de nuvis entre ella i Lorca.

Divendres Sant, a primera hora estàvem sols davant l’obra; tota la sala era per nosaltres. La primera impressió va ser la que sempre he tingut dels pintor que, diguem-ne, volien formar part de l’avantguarda: saber dibuixar i pintar era un llast. La segona: cercar, fos com fos, un llenguatge propi i original. I la tercera: literaturitzar la pintura. De l’obra, m’agrada la que està esbossada, alguns dibuixos molt noucentistes, proves de color i poca cosa més. Tot queda massa decoratiu, massa fet i arreglat però... sense alè. Tot hi així és millor que el Botero, que sembla el seu epònim (maldestre).

De l’exposició, que s’acaba un dia d’aquest, no he pogut aconseguir el catàleg (els fetitxistes del 27 han exhaurit dues edicions) que m’hauria agradat per llegir-ne els texts (on endevino que tot deu està escrit mullant la ploma en un encenser) i veure les fotos de l’època. Quin color més real tenen les fotos d’època, en blanc i negre, en segons quins catàlegs de pintura.