Bodegó amb mimoses, oli/paper.
El poeta Paul Valéry en una de les seves reflexions ens recorda que plaure’s a un mateix és orgull; als altres és vanitat. D’aquesta observació podem treure'n unes quantes lliçons. La primera, que l’orgull tan blasmat en la nostra societat és quelcom legítim mentre que la vanitat no deixa de ser quelcom espuri.
L’orgull és quelcom íntim, la vanitat, públic; l’orgull és personal i la vanitat aliena;. L’orgull forma part del jo i la vanitat de l’ego. L’orgull ens reafirma en canvi la vanitat ens debilita. L’orgull és púdic i la vanitat és exhibicionista. L’orgull, tot i ser mínim ens engrandeix en canvi la vanitat, per mínima que sigui, ens vulgaritza.
L’orgull només necessita solitud i silenci en canvi la vanitat necessita públic, soroll i corifeus.
La vanitat sol ser com la ració de droga del drogoaddicte: hem d'augmentar la dosi per poder obtenir un plaer que cada cop minva fins alienar-nos i despersonalitzar-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada