Velázquez, tan prop, tan lluny.

La sala de Les menines buida. 

Aquests dies de Pasqua he aprofitat per veure unes quantes exposicions (malgrat les cues, els desplaçaments, els horaris, etc.). Començarem pel Prado on hi ha la dedicada a La Real Armería y el retrato de corte. Sempre s’agraeix poder contemplar uns quans quadres de Ticià i Rubens que solen estar als magatzems esperant exposicions puntuals per mostrar-los. Aquests quadres, en altres pinacoteques, serien peces estrella però, és clar al Prado són peces de... magatzem.

És força interessant veure les armadures i els retrats que els pintors van fer dels reis portant-les, exposats una al costat de l’altre i poder comprovar com els pintors representaven, no tan sols a la persona sinó tot aquell treball... d’orfebreria amb tot el seu simbolisme.

Continuant per la planta baixa calia donar un cop d’ull a les, ja per fi, sembla que definitives, sales que allotgen pintura espanyola del Romànic fins al Renaixement i de passada admirar, un cop més, als pintors italians: Fra Angelico, Mantegna Andrea del Sarto, Tintoretto, Correggio, Ticià i sempre, el retrat de Michelle Tarcaniota Marullo de Botticelli.

El Prado està de canvis. La gran sala oval de Velázquez està de reformes; impressiona veure-la buida amb les parets en blanc (han arrencat les teles que la folraven) i amb unes proves de color, diferents tonalitats de grisos (molt velazquians) que hom suposa serviran per triar el color adient amb els quadres que s’hi penjaran. Tot hi estar la sala potes enlaire, un no pot evitar sentir el de sempre: emoció. Sembla que Les menines no l’hagin abandonat del tot.

Tot Velázquez està ara a la nau central amb la seva magnífica llum natural i Les menines estan, al meu parer, molt millor il•luminades, sense cap brillo ni reflex; en canvi, el quadre de Sargent, obra convidada, col•locada al centre del corredor, la llum li donava una lluïssor estranya, que et feia avançar i recular per poder-lo contemplar.

El museu, està portant a terme una nova pràctica (possiblement des de l’exposició antològica dedicada a Manet) que tracta de penjar quadres de pintors i artistes que es van inspirar amb Velázquez o amb altres com Goya o Ribera. Una nova manera de veure l’art i entendre’l i de valorar l’obra dels convidats en un intent d’apropar-nos a ells. En realitat, l’obra que es valora, perquè és inimitable, és la de Velázquez que cada cop s’allunya més... dels altres.