Sobre la lectura.

La lectura, oli/paper.

Aquestes passades festes i pel sant, com que els amics ja coneixen els meus gustos, no hi hagut cap sorpresa amb els regals i quan dic sorpresa vull dir res que no m’agradés o que a la curta hagués acabat comprant-me.

Entre els llibres d’enguany, que es barrejaran amb els que estic a mitges, hi ha els de Trapiello, el seu Troppo vero de 800 pàgines que ha estat el de capçalera durant unes quantes vesprades, ara que encara són tan llargues. Ni tuyo ni mío i Los baluartes, reculls dels seus articles del dominical de La Vanguardia per fer-ne una lectura més reposada. Alguns articles els recordaré, altres els descobriré i uns quans serà com llegir-los per primer cop perquè els gaudiré fora de la immediatesa i la vida efímera dels articles dels diaris, i Vidario (A propósito del Salón de los pasos perdidos), llibre commemoratiu que recull escrits sobre la seva monumental obra. De Zweig, Viatge al passat i Mendel el de los libros; Marcel Proust, Sobre la lectura i Robert L. Stevenson, En defensa de los ociosos ; són llibres de poques pàgines que es llegeixen en una asseguda però que el seu record perdura. Ja han passat a les prestatgeries Ante la pintura de Robert Walser. El catàleg de l'exposició de Maillol, amb els seus erudits articles o potser hauria de escriure assajos? que semblen una competició de saberuts, també ja anat cap a les lleixes de l’estudi juntament amb Picasso, amics catalans de joventut.

D’altres estan a mitges, com sol passar potser massa sovint, uns perquè se m’ennueguen i les altres per rellegir o per espicossar aquí o allà, sense ordre com Recuerdos de Egotismo d’Stendhal o Contra el arte y otras imposturas de Chantal Maillard i el magnífic catàleg de l'exposició de la National Gallery de Londres The Sacred made Real, sobre la pintura i l'escultura espanyola del 1600 al 1700.

I,"last but not least", la poesia, que sempre està per damunt de qualsevol espai que pugui allotjar un llibre. Crec que d’aquesta manera sempre hi ha un llibre miris on miris i a cops sembla que et cridin i és clar un cop a les mans, els obrim i llegim. Una estona, no gaire més -la poesia no vol quantitat-, dret buscant la llum que entra per una finestra o deixant-me els ulls en una penombra, rellegeixo aquell poema que tant m’agrada o en descobreixo un que havia passat per alt. Els mil años de poesía europea amb edició bilingüe de Francisco Rico on hi ha autèntiques descobertes que confirmen que cada edició és diferent i que en cada edició hi descobrim coses noves al mateix text. Les poesies completes de Ricardo Paseyro, la relectura de Jaime Gil de Biedma (ara que es parla d’ell gràcies o per culpa de la pel•lícula) i sempre... Juan Ramón Jiménez.