Convidats d'honor, al MNAC.

Contemplant l'escultura del monestir de Santes Creus.

Per la tarda al MNAC, per veure l’exposició Convidats d’honor, mil anys d’art català. Un, primer hauria de saber que pretenien els organitzadors de l’exposició ja que després d’haver-la vist he sortit amb la sensació de mans buides. No sé per què però esperava quelcom més contundent i sobre tot amb un altre criteri. De totes maneres s’agraeix veure algunes peces “eclesiàstiques”: retaules, altars, capitells, maiestes, crists i miniats que formen part del anomenat espoli cultural.

Les terres de l’Ebre, minsament representades per un dibuix autoretrat (quans en queden encara per vendre?) de Gimeno. Casanova Estorach no té prou categoria? I Agustí Querol? I Julio Antonio? En canvi ens porten de la Catalunya nord Maillol, i agraïm poder veure la seva Mediterrània, escultura en marbre, que va fer per al seu mecenes Harry Kessler que varem trobar en falta a l’antològica de La Pedrera. On són Clarà i Llimona?

Tot i així, sempre reconforta poder admirar qualsevol cosa de Fortuny i si és El venedor de tapissos encara més; contemplar els nacrats (malgrat la mala conservació d’una obra) d’en Tapiró; La Lucrècia de Damià Campeny (tot i que al costat de la finestra del Palau de la Llotja de Mar és el seu lloc idoni per admirar-la), val una visita; una escultura, de mesura mitjana, que em recorda els esclaus de Michelangelo, del monestir de Santes Creus... i poca cosa més que... recordi.

Els pintors de la Barcelona burgesa Casas, Rusiñol, Mir etc. estaven ben mal representats (els galeristes que deixen els quadres quina bona picossada s’enduran).

Mentrestant anàvem baixant per les escales del Palau Nacional, vorejant la font (quina llàstima que no funcionin des que es fa fosc), comentàvem que l’exposició en lloc de tenir comissari artístic el que sembla que tingui és comissari polític.